Una realitat incòmoda

La sèrie Adolescence de Netflix ens planteja una pregunta incòmoda: la societat ha fallat a tota una generació? Adolescents amb pares i mares absents emocionalment, atrapats en un scroll infinit de continguts sense filtre, construint la seva identitat amb vídeos de 30 segons, amb l’autoestima lligada als likes i una existència que oscil·la entre la pantalla i el buit emocional.

Aquest cop la ficció és probablement el reflex de la realitat. Si us acosteu a qualsevol centre mèdic i psicològic, podreu veure com cada cop augmenta més el nombre d’infants i adolescents amb problemes de salut mental lligats a un mal ús o abús de la tecnologia, amb casos d’ansietat, depressió, trastorns del son, d’alimentació o dependència digital, entre altres.

Avui dia les xarxes socials estan dissenyades per captar l’atenció dels usuaris aprofitant-se dels mecanismes més primaris del cervell humà. Tot, absolutament tot, està dissenyat i calculat per atrapar en el temps els usuaris. Una gran trampa en la qual milions de persones hem caigut de mica en mica, transformant-nos en aquella petita arna que atreta per la llum d’una bombeta, hi xoca una vegada i una altra fins a esgotar-se, sense adonar-se que el que la manté distreta és el mateix que la debilita.

La sèrie ‘Adolescence’ ens planteja una pregunta incòmoda

Els algoritmes premien el contingut que reté l’atenció i que sacseja les emocions, res més. No busquen el benestar de ningú, sinó augmentar el temps davant de la pantalla. Més temps, més diners. Així de simple.

Els mateixos estudis interns d’Instagram filtrats l’any 2019 (Teen Mental Health Deep Dive) afirmaven que “hem empitjorat els problemes d’imatge corporal per a una de cada tres noies adolescents”, “els adolescents culpen Instagram de l’augment de l’ansietat i la depressió” i que “aquestes reaccions empitjoren amb el temps d’ús”. Tot i saber-ho, els responsables de la plataforma van optar per no fer canvis significatius. L’addicció a la validació i la comparació es va convertir, així, en una estratègia de negoci.

Ara, molts pares i mares comencen a entendre que donar un mòbil a un infant de sis, vuit, deu o dotze anys amb accés il·limitat sense cap mena de control, supervisió, límits, normes o conseqüències té un cost altíssim. Acompanyar, educar, marcar límits i establir normes clares és el primer pas. Horaris sense pantalles durant els àpats o abans de dormir, límits de temps diari per a les xarxes socials i espais lliures de dispositius a casa són mesures necessàries. Però no n’hi ha prou d’imposar regles: cal explicar als nens per què existeixen. No es tracta de castigar, sinó de protegir. Ensenyar-los a identificar quan una app, joc o xarxa social els fa sentir malament –sigui per comparació, ansietat o frustració– és clau perquè desenvolupin una relació més sana amb la tecnologia.

Pares i mares també han de predicar amb l’exemple. Si els adults estan constantment enganxats al mòbil, els fills normalitzen aquest comportament. La coherència és fonamental. A més, cal promoure alternatives reals: activitats físiques, lectura, joc lliure o simplement destinar el màxim de temps en família sense interferències digitals. La tecnologia no pot ser l’única font d’entreteniment o connexió social.

Les famílies, però, no poden assumir en solitari aquest repte. Governs, empreses tecnològiques i la societat en conjunt tenen una responsabilitat compartida per trobar solucions. Tots hem de posar el nostre granet de sorra per construir un entorn digital més sa. Instagram i TikTok, continuaran optimitzant els seus algoritmes per augmentar el temps d’ús a costa del benestar de les persones, i les seves anomenades “eines de benestar digital” són com posar una tirita a una hemorràgia: recordatoris de descans fàcils d’ignorar o controls parentals amagats en menús inintel·ligibles.

Aquesta no és només una qüestió familiar, sinó de salut pública. La falta de regulació efectiva contrasta radicalment amb les normes que apliquem en altres àmbits. Mentre que la televisió i els mitjans tradicionals tenen franges horàries i classificacions per edats clarament regulades, les plataformes digitals funcionen com un Far West on nens i nenes de deu anys poden crear perfils i veure qualsevol mena de contingut sense cap mena de control efectiu.

Iniciatives a casa com la SIM de menors d’Andorra Telecom que bloqueja l’accés a webs i aplicacions de pornografia, violència explícita, armes, drogues, alcohol i tabac, entre altres, demostren que entre tots i totes podem aportar solucions per crear entorns digitals més segurs i saludables.

La tecnologia no desapareixerà, però podem decidir com volem conviure amb ella. Si no actuem avui, seguirem veient com augmenten els casos de nens i adolescents atrapats en una espiral de dependència digital amb conseqüències greus per al seu benestar. Tenim l’oportunitat –i la responsabilitat– de dissenyar una convivència més sana amb les pantalles, en què aquestes ens serveixin com a eina i no com a substitut de les experiències reals.