Esqueles

A l’edició virtual del Diari apareixen en lletres gruixudes i llocs destacats els noms de les persones titulars de les esqueles, les que han traspassat més recentment. I potser és una molt bona pensada de la direcció.

Assabentar-se de les defuncions ha estat sempre d’un interès informatiu preferent per a molts i moltes persones, sobretot per a les més grans, que miren gairebé d’entrada aquests noms, per veure si hi ha algun conegut o coneguda, en aquest poble-país on gairebé tothom es coneix, o això es diu.

Cal pensar que no es tracta de morbositat -i això que no va quallar la idea mantinguda durant un curt temps- d’adjuntar al text una fotografia-. Morbositat per comprovar -trist i absurd consol- que n’han marxat de més joves que el lector/a. I des d’una òptica masclista, que han traspassat dones grans sense que figuri al costat del nom l’afegit “vídua de…”, inserció freqüent que es justificaria en l’estadística oficial -publicada no fa gaire en aquest mitjà- de l’esperança de vida diferent entre dones (86 anys) i homes (82). Però també és cert que les famílies d’un difunt no acostumen a fer constar “vidu de…”, tret de comptades excepcions.

Fins i tot algun sociòleg afegia com a corol·lari que els homes haurien de casar-se amb dones més grans, per equilibrar els temps de convivència o, dit d’una altra manera, rebaixar el nombre de “vídues de” en les necrològiques.

El cas és, però, que en les societats tradicionals i patriarcals, els homes grans sempre han cercat dones joves. Fins i tot com a torçada demostració de poder i potencia. Tot i que darrerament s’han divulgat casos de ben conegudes estrelles del cinema o de la cançó -dones- amb parelles-homes més joves. Potser argumentareu que aquestes relacions han estat més aviat efímeres, però no es veu una raó objectiva per aquesta provisionalitat i els distanciaments, separacions o divorcis han acostumat a tenir raons objectives ben diferents, com ara les interrupcions de convivència forçades i llargues per compromisos professionals diferents.

I mentre pensàvem en l’oportunitat de la decisió de portar les esqueles a llocs i amb tipografies destacades de l’edició virtual del Diari llegíem la declaració d’aquesta col·lega especial que és Maruja Torres, sempre revestida del personatge “epatant”, “sans façon” i provocador per les autoproclamades actituds actives enfront dels homes.

A tall d’exemple: un dia que arribava un nou company de feina al seu mitjà, deia públicament: “Que bé, carn nova a l’oficina!”. Doncs bé, la Maruja, en una compareixença recent -sembla que en el marc del Col·legi de Periodistes de Catalunya, si no falla la memòria- semblava haver renunciat a aquestes exhibicions d’abans, tot dient: “Ara ja miro les esqueles de La Vanguardia per si hi trobo algun antic noviet”. L’humor -en aquest cas, negre-, la Maruja, no l’ha perdut mai.