‘Interiors’ de Natàlia Solà

A Canillo, aquesta setmana, entaulament de cultura, de dilluns a dijous, quatre tardes seguides. Segona edició de Canillo, un món de lletres. Dilluns tertúlia entre el Jordi Casamajor i el Cerni Pol. Casamajor hi era per parlar del seu llibre acabat de publicar per Marinada: Consideracions sobre l’art rupestre i Simbologia i pensament màgic, editat l’any passat per Anem. El Pol hi era per parlar del llibre del seu padrí, Jaume Rossa: Vivències d’un canillenc, editat també per Anem el desembre passat. Conduí la tertúlia Andrés Luengo, enfondint la seva veu ben carreuada en el silenci del Museu de la Moto. L’experiència fou bonica, propera a les portes de Sant Jordi, però allunyada de la gernació esvalotada a la recerca de les roses i els llibres. En acabar la tertúlia, emmarcada entre les flamarades vitals del Jordi Casamajor (que s’enfila dialècticament talment com fa per les roques) i el caliu de brasa del Cerni Pol enllaçat amb el seu padrí, un caliu de cor i d’esperit de 98 anys ple de vivències i bonança de fets i de cor. Bona pensada la del Comú de Canillo de fer aquest cicle anual dedicat als llibres i a la cultura quinze dies abans de Sant Jordi. És una manera de dir: a Canillo també hi som en coses de cultura i tradicions.

Després de la tertúlia, va arribar una grata sorpresa. Un altre llibre editat per Anem. Al costat, hi tenia l’editor, Oliver Vergés, qui des del seu obrador alça ara i adés paret literària, bastint un catàleg que comença a tenir bons puntals i encavallades, cavalls ben aplomats, cobertes que ja fan bon recer, bon parament, sigui hivern sigui estiu. L’Oliver, lligant caps, encordilla delitosos moments literaris, culturals. “Aquest l’hem editat perquè, si no, això es perdria”, em va dir mirant-me amb aquells ulls foscos però de mirada clara. Quina frase més ben dita, quina dignitat com a editor. I és ben veritat, perquè el llibre -que mereix ser manllevat per ser el títol d’aquest article: Interiors, de Natàlia Solà- és el recull de poemes triats per la palmesana arrelada a Andorra des de fa molts anys, pedagoga musical, dotada d’una sensibilitat dolça i ferma, com la dels ametllers de la seva illa de Mallorca, on va néixer a darrers d’estiu de l’any 1934. Me’n va parlar amb aquella il·lusió seva, corprenedora, encomanadissa, l’Esteve Albert, de la Natàlia Solà -a qui saludem aquest dissabte d’abril- i del seu bon ofici musical. Teixien en aquells anys, a començament de la dècada dels noranta, El despertar de les aigües, amb poemes de l’Albert i música de la Natàlia, resultant-ne una obra lírica musical de les més belles i despertes que han ressonat per aquestes valls andorranes i ecos enllà també per la serralada pirinenca.

Doncs, Interiors ve a ser també un conjunt de poemes, triats i musicats per la Natàlia Solà. Són onze. Fem-ne un tast: Mare, si fos mariner, Collarets de llum i Vindrà la boira pels camins, de Miquel Martí i Pol: “Mare, si fos mariner, / tot sol amb la meva barca,/ iria a cercar l’amor/ per mars de somni i rondalla.” “Collarets de llum/ quan la tarda fina/ si el rostoll s’adorm/ tot és de joguina.” “Vindrà la boira pels camins/ i el cor se’ns omplirà de recel i enyorança./ Oh! quietud sense vent, sense ocells,/ amb la remor tan llunyana de l’aigua”; L’eixartell, d’Antoni Morell: “Voldria agafar l’eixartell/ i cavar de nou el meu país”; La grandalla, de Xavier Plana: “Perfumant nostra contrada,/ venen unes flors gentils/ amb llurs blancs mantells de fada/ que, pertot, surten a mils”; Jo voldria parlar, de Marc Tintorer: “Jo voldria parlar, sense saber com fer-ho,/ és tant el que es pot dir i tan poques les paraules./ És esperar una llavor i poder estimar l’arbre,/ és sentir temor, de vetllar un astre!”; Pastor de somnis, d’Esteve Albert, a raig: “Tinc la meva estada als Cortals d’Encamp, amb el voltor, l’àliga,/ la boira i el llamp.// Caçadors, pescaires,/ l’os blanc i l’isard/ m’hi venen a veure/ sols de tard en tard.// El qui mai no em deixa/ és el cant del riu:/ sota el gel quan glaça/ i al sol de l’estiu.// Hi ha nits que la lluna/ ve a dormir al meu llit./ Pasturo els meus somnis/ pels prats de la nit”; Pluja de primavera, de Joan Puig i Salarich: “Verd, més verd, net de la pluja/ i, just ara, surt el sol.../ Quatre núvols s’emmirallen/ a dintre d’un bassiol.// Dalt del cel una oreneta.../ sobre el prat, l’herba ben neta”; Un molí que no moldrà, de Norbert Orobitg i Carné, a raig també: “Un molí fa anys tenia/ dins els ulls venint del Pui/ que deixava passar l’aigua/ sense enveja, ahir i avui./ En fa uns dies la teulada,/ la vegí sobre el camí/ com si un aire dur i terrible/ s’hagués fet l’amo d’allí./ I les lloses barrejades/ amb les pedres, el bigam,/ i finestres que no miren les muntanyes del davant.// Un bon jorn (ja fa mols dies),/ amb els estris dels colors,/ vaig plantar-me en faç de l’obra/ que plantava el seu repòs./ Pinzellada a pinzellada/ el molí en vaig salvar,/ un molí sense paraules/ que mai més moldre podrà”; Dolça trobada, de Riberaygua de Santa Coloma: “Que fou boig el meu amor!/ Boig com boira d’un matí/ i el meu cor s’hi va lliurar,/ lentament amb dolç neguit,/ oh!, immensa solellada fins que l’ànima em ferí!” i Rossinyol, de Josefina Obiols: “Rossinyol, rossinyolet./ Tu que fas curtes volades,/ quan refiles rossinyol,/ si sabessis com m’agrades!”.

Interiors, quadern amb els textos dels poemes i les partitures, porta de bracet una profitosa introducció de David Sanz Badenas, músic, professor superior de guitarra a l’Institut de Música d’Andorra la Vella, doctor en Ciències Humanes, del Patrimoni i de la Cultura per la Universitat de Girona. Ell mateix ens va interpretar a Canillo, dilluns, música de guitarra de les partitures de casa d’Areny-Plandolit, amb la guitarra que fou de Neus d’Areny-Plandolit (1912-1957), esposa de Bartomeu Rebés (1910-1997), home de cultura, mecenes, que tanta empenta i suport va donar a la creació literària, fotogràfica i musical a Andorra