L’Episodi càlid medieval (i II)

Tornant a l’Episodi càlid medieval (de l’any 800 al 1200), Mariano Barriendos hi assenyala la benignitat en els dos sentits. No hi trobem grans episodis d’inundacions o temporals, com tampoc onades de fred. A més, la baixa densitat demogràfica i la dispersió poblacional feien que la població fos poc vulnerable als efectes d’uns aiguats. Per la banda contrària, tampoc no hi trobem sequeres ni situacions de dèficit pluviomètric. Per trobar grans sequeres cal remuntar-nos més enrere i la fiabilitat de les fonts documentals es dilueix per a èpoques cada cop més pretèrites. Com ha indicat el Mariano, és necessari integrar els coneixements obtinguts per a l’àrea mediterrània des de les diferents disciplines paleoclimàtiques i fer-ne una anàlisi conjunta.

Pel que fa al coneixement dels patrons de la circulació atmosfèrica que podien definir l’Episodi càlid medieval, el Mariano ja assenyala, d’entrada, que la recerca al respecte es troba en un estat embrionari, i que caldria informació regular i contínua. Fora de la climatologia històrica, hi ha especialitats paleoclimàtiques que ja han explorat el període i obtenen uns índexs, tot i que a partir d’extrapolacions amb situacions actuals que abracen pocs anys. És a dir, que amb uns cinquanta anys de coneixement estimen uns valors dels índexs de la circulació atmosfèrica que pretenen ser vàlids per als darrers mil o dos mil anys. El resultat no és gaire consistent, però proporciona de moment el seu gra de sorra.

El que sí que tenen en perspectiva el Mariano i el seu fill Josep per a recerques properes és intentar de conèixer els patrons de la circulació atmosfèrica per a un període més recent, la segona meitat de l’anomenada Petita edat de gel, que, d’una manera aproximada, s’estén de mitjan segle XVI a mitjan segle XIX, quan es produeixen precisament grans episodis meteorològics extrems. La comprensió d’aquests mecanismes ens ajudarà a entendre més bé el context climàtic cap al qual estem anant.

El Mariano, que defineix l’escenari climàtic actual en els termes d’una transició del clima, també assenyala que aquest escenari pot tenir, per raó de l’anomenat escalfament planetari, certes analogies amb l’Episodi càlid medieval de què hem parlat fins ara. Podem examinar, en aquest sentit, els efectes que tindrà el canvi climàtic actual sobre els paisatges i sobre les condicions ambientals en general del nostre país.

Nosaltres pensem, d’entrada, que l’oscil·lació climàtica que experimentem avui dia no dibuixa uns escenaris gaire optimistes per a Andorra. Sí que l’escalfament global podrà fer que les condicions climàtiques mediterrànies que defineixen actualment l’anomenada terra baixa puguin progressar en altitud i permetre al nostre país el conreu de plantes mediterrànies que facin possible l’obtenció de productes amb un alt valor afegit.

Tanmateix, com a contrapartida, les temperatures més altes comportaran més sequedat ambiental per un increment de l’evapotranspiració i crearan restriccions a l’economia turística, ja que una sobrecàrrega de visitants com l’actual posarà en risc el recurs hídric disponible. Això, a més de l’augment del risc d’incendis i d’un assecament probable de les pastures de muntanya, amb una disminució, també probable, de la producció global de carn de qualitat. I el dèficit de neu hivernal, resultant d’una disminució, ja real avui dia, de les nevades, podrà comprometre molts anys l’abastiment d’aigua a l’estiu per al conjunt de la població en general.

Més temperatura no significa forçosament més benignitat a l’alta muntanya pel que fa a la disponibilitat d’aigua i d’unes pastures òptimes per als ramats. En zones elevades l’aire sol ser molt sovint sec perquè hi ha una rarefacció del vapor d’aigua, i amb el canvi climàtic no s’ha d’esperar en principi més precipitació per a aquestes zones. Existeix generalment un límit altitudinal d’humitat, o nivell altitudinal d’humitat òptima, per sobre del qual el contingut de vapor d’aigua atmosfèric es rarifica fortament. Aquest òptim d’humitat pot ser coincident més o menys amb un possible òptim pluviomètric, o nivell altitudinal de precipitació màxima, susceptible de trobar-se per dessota de les cotes més elevades de la muntanya.

Per trobar uns escenaris globalment positius del canvi climàtic, ens hauríem de traslladar segurament als països de latituds altes, i aquest no és el cas d’Andorra.

A més, tenim un element que amplifica al nostre país els efectes de l’escalfament planetari com és l’illa de calor urbana de la vall central del Principat, un fenomen producte del fort procés urbanitzador que ha experimentat Andorra i que és responsable de canvis en les condicions climàtiques a escala local. La presència de nits més càlides, fins i tot de nits tropicals (nits en què la temperatura mínima diària no baixa dels 20,0 ºC), junt amb l’acusada sequedat ambiental que es genera al medi urbà, constitueixen uns factors susceptibles de degradar la sensació de confort i la qualitat de vida en aquesta àrea urbana central.