L’Episodi càlid medieval (I)

L’Episodi càlid medieval, conegut també com a Petit òptim climàtic, designa el període de clima càlid i humit que es donà a Europa de l’any 800 al 1200. Volem oferir en aquest article una petita síntesi de les reconstruccions climàtiques que s’han fet per a aquest període de l’edat mitjana, de les quals el climatòleg històric Mariano Barriendos n’ha fet un seguiment important. Ell mateix, a títol valoratiu, ens en pot explicar múltiples aspectes.

La recerca sobre l’Episodi càlid medieval s’ha centrat especialment en les temperatures, gràcies a la possibilitat d’aplicar-hi unes metodologies que permeten d’obtenir uns valors tèrmics amb una reconstrucció força fiable. Pel que fa al paràmetre de les precipitacions, la recerca és, com diu el Mariano, encara incipient, ja que es tracta d’una variable que presenta unes distribucions més complexes, amb una gran diversitat en els factors regionals i locals, com l’orografia, l’orientació, la proximitat de fonts o de masses d’aire humit, etcètera.

En el cas de Catalunya, hom ha treballat amb la documentació històrica, que en recerques futures es podria posar en comparació amb la recerca feta en llacs i torberes del Pirineu. El departament de Geografia de la UAB ha fet recerca palinològica i sedimentològica en aquests indrets pirenaics, de manera que la integració d’informacions podria aportar uns resultats molt interessants.

El Mariano assenyala que els inputs globals de la precipitació eren, probablement, durant el Petit òptim climàtic medieval, semblants als actuals. En l’àmbit mediterrani, el que ha definit els diferents períodes climàtics és el grau de variabilitat de la precipitació, amb una presència major o menor d’episodis de pluja extraordinària, ja sigui per excés, ja per dèficit.

El Mariano reconeix la seva modèstia en comentar-nos que l’única prova que té a l’abast en relació amb aquests comportaments deriva de la tabulació dels episodis extrems, grans inundacions i temporals, a partir de les cròniques reials medievals. Des d’aquesta tessitura semblaria que l’ocurrència d’aquests episodis és molt modesta i dispersa en el temps. Això almenys fins al 1300. Entre els anys 1310 i 1330 es produeix un increment dels episodis extrems molt evident. Molts ponts es col·lapsen, en un testimoni clar que ens trobem davant d’una nova situació des de feia molt de temps no experimentada. Després sembla que la situació retorna a una freqüència més pautada dels episodis extrems, i els anys 1370-1390 tornen a veure una recrudescència amb uns valors similars als de la primera oscil·lació.

Un tema molt interessant per a la recerca és el de veure si les danes (depressió aïllada en els nivells alts) eren, durant l’Episodi càlid medieval, tan intenses com avui dia, tenint en compte les temperatures, elevades, que es registraven en aquest període de l’edat mitjana. El Mariano ens comenta que, en aquest àmbit, calen encara moltes recerques per arribar a establir connexions de causa i efecte entre les situacions meteorològiques adverses del passat i les seves possibles configuracions sinòptiques. La feina no és senzilla, i cal conèixer de la millor manera possible tots i cadascun dels fenòmens meteorològics adversos ocorreguts en època històrica i anar trobant referents que concordin amb episodis actuals. L’objectiu final de la recerca que fa el Mariano amb el seu fill Josep és determinar si un mateix fenomen requereix una sola situació atmosfèrica, o bé si diferents situacions atmosfèriques poden generar els mateixos efectes en la precipitació.

En relació amb l’ocurrència de pluges torrencials, el Mariano en té la percepció o hipòtesi següent: el patró de les precipitacions no se circumscriu, a l’àrea mediterrània, al simple mecanisme de la dana. El fet singular de la Mediterrània és que ens trobem en una cruïlla de masses d’aire. Consegüentment, els dos factors que hi propicien una precipitació torrencial poden tenir una distribució diferent amb un resultat força semblant. D’una banda, hi ha una font de vapor d’aigua molt productiva, la de les aigües mediterrànies que experimenten un important escalfament. En una situació d’irrupció de masses d’aire fred, no es necessita una humitat gaire elevada perquè es produeixi la condensació i la precipitació. Tenim, en aquest cas, més aire fred que contacta amb l’aire humit i “esprem” aquesta humitat. En un context de temperatures altes com les d’avui dia, hi ha un magatzem enorme d’humitat. Llavors, tan sols amb un sistema depressionari mínimament inestable, que no cal que sigui ni gaire profund ni gaire fred, la inestabilització de l’atmosfera esdevé molt ràpida i vigorosa. L’exemple més recent el tenim en les quatre borrasques que han circulat sobre la península Ibèrica aquest darrer mes de març. No eren ciclons gegantins, però han estat altament productius a l’hora de donar lloc a precipitacions notables, amb uns valors rècord en moltes estacions meteorològiques.

Les danes constitueixen un motor molt important d’activació de pluges torrencials, però no en són l’únic, i no totes les danes troben un escenari adient per generar pluges. Per exemple, al cor de l’hivern o de l’estiu hi ha danes que passen desapercebudes. Les danes més perilloses són les que troben molta quantitat d’aire humit susceptible de condensar-se i de precipitar-se, però els seus efectes poden ser més o menys devastadors en funció principalment el recorregut espacial que fan. Així, per exemple, la dana de l’octubre passat va tenir un recorregut òptim per afectar València, però en lloc de fer un recorregut zonal, com seria previsible, quedà aturada i feu oscil·lacions en el seu eix longitudinal, de manera que va estar afectant uns deu dies diverses conques del vessant mediterrani espanyol. Això s’ha explicat poc i constitueix una dada molt rellevant. Si les danes que hagin d’arribar pròximament tendeixen a repetir aquest moviment estrany, podríem tenir, en diversos indrets, episodis catastròfics de dana encara més freqüents i, fins i tot, més severs i amb uns impactes de més abast territorial que el que ha afectat València la tardor del 2024.