La neutralitat, l’ADN perdut de l’andorranitat
Hi ha moments a la història d’un país que passen desapercebuts per al gran públic, però que deixen una empremta profunda i duradora en la seva identitat. El març del 2022 va ser un d’aquests moments. En aquell moment, el Govern de Demòcrates per Andorra, amb la complicitat de totes les forces polítiques del moment amb l’excepció d’Andorra Endavant, va trencar, sense consultar la ciutadania, un dels pilars fonamentals de la nostra andorranitat: la neutralitat. El Govern de DA va votar en favor de les sancions contra Rússia el març del 2022.
No parlem aquí d’un detall, o error, diplomàtic menor. Parlem de comprometre un dels valors històrics més arrelats al nostre petit gran país. Andorra, enclavada als Pirineus, ha sabut preservar la pau durant segles, justament perquè ha estat neutral. Mentre el món s’enfonsava en guerres i blocs ideològics, nosaltres hem estat terra de pas, d’acollida, de diàleg, de no-intervenció. Aquest equilibri delicat, lluny de ser una feblesa, ha estat la nostra fortalesa.
La neutralitat aporta pau.
Aquesta no és una opinió, sinó un fet. Suïssa, Àustria i fins fa poc Finlàndia han pogut oferir estabilitat, mediació i diplomàcia en un món cada vegada més polaritzat. La pau no és un luxe, és una responsabilitat. I la neutralitat n’és una eina privilegiada i imprescindible.
Amb la decisió de votar les sancions contra Rússia, el Govern d’Andorra va decidir –de manera unilateral i sense debat nacional– que ja no érem un país neutral. Que renunciàvem a aquest llegat, a aquest ADN. I, per fer-ho més difícil d’entendre, ho van fer sense tenir cap pes ni influència real en el conflicte.
La neutralitat atrau riquesa.
Aquí entrem en territori delicat. Perquè parlar d’economia sempre desperta passions i malentesos. Però la realitat és tossuda. Mentre Andorra s’afanyava a demostrar fidelitat a Europa –una Europa que, val a dir, encara ens mira com aquell convidat inesperat a la festa–, altres països com els Emirats Àrabs Units van optar per la neutralitat. No van condemnar. No van aplaudir. Van ser neutrals. Van oferir estabilitat, seguretat jurídica i un clima empresarial atractiu.
El resultat? Un boom econòmic, un aflux massiu d’inversions per diversificar l’economia i una transformació estructural del país des del 2022. Dubai avui no és només una postal de gratacels, és un exemple de com la neutralitat pot ser rendible –en termes econòmics, socials i estratègics.
I nosaltres, què? Andorra podria ser un país pont. Un espai on el diàleg fos possible entre parts enfrontades. Una veu petita, però independent. Però això exigeix convicció i coratge. Perquè la neutralitat no és passivitat: és acció mesurada. No és indefinició: és sobirania.
Dir “no prendrem partit” quan el món crida “amb mi o contra mi” és un acte valent i de dignitat. I Andorra, petita però orgullosa, hauria pogut –i pot encara– jugar aquest paper amb elegància i intel·ligència.
Renunciar a la neutralitat és, en el fons, renunciar a una part de nosaltres. A la nostra manera d’estar al món. A la nostra identitat diplomàtica, construïda durant segles. Recuperar-la no serà fàcil. Però si volem preservar allò que realment ens fa únics, potser ja va sent hora de començar a parlar-ne. Amb serenor, amb profunditat. I amb mirada d’Estat.