El ‘cas BPA’. Aclarint conceptes (I) (La separació de poders)
L’amnistia és un instrument jurídic legítim del poder legislatiu
1. A hores d’ara és ben conegut el nostre plantejament d’una solució legislativa per al cas BPA. Encara que la paraula provoqui –d’entrada– certa suspicàcia o aprensió, el nomen iuris o terme jurídic correcte de la solució legislativa es diu amnistia. No és aquest un mot que s’utilitzi cada dia, i al llarg de les converses mantingudes els darrers sis mesos hem anat veient que la reticència a utilitzar aquesta paraula i la seva connotació pejorativa inicial prové del desconeixement del seu real significat.
Amnistia ve del grec amnestia (oblit mutu de coses passades) i és un instrument jurídic legítim del poder legislatiu que té com a efecte la possibilitat d’impedir l’enjudiciament penal per a un grup de persones en un període de temps determinat d’una conducta susceptible de ser penal que hagi estat comesa abans de l’aprovació de l’amnistia, o bé l’anul·lació retrospectiva de la responsabilitat jurídica anteriorment determinada per potents raons d’interès general i per a la pacificació i la reconciliació social.
Les amnisties, consuetudinàriament, han estat utilitzades pels estats amb discrecionalitat i subjecció al dret internacional que impedeix –però– que s’exoneri les persones que puguin ser jurídicament responsables de crims de guerra, genocidi, crims de lesa humanitat i altres violacions greus dels drets humans. No és pas el cas de BPA!
És ben conegut el nostre plantejament d'una solució legislativa
2. Com encaixa l’amnistia en un Estat independent, de Dret, Democràtic i Social que proclama per al Principat d’Andorra l’article 1 de la seva Constitució?
Doncs de forma totalment natural, inequívoca i gens forçada. No és de cap manera certa la socorreguda invocació que venim sentint des del mes d’octubre del 2024 i que va reproduir el cap de Govern en declaracions del dia 25 de març passat, quan s’afirma que l’amnistia seria inviable perquè atemptaria contra la separació de poders recollida a la Constitució. És un mantra de suport totalment fals i la seva repetició, que es fa sense base jurídica, sense tenir en compte no sols la nostra opinió, sinó també la dels dictàmens jurídics (3) presentats, no el convertirà pas en cert!
Si fos així, l’amnistia simplement no existiria, ja que cap Estat Democràtic i de Dret que per definició està subjecte al principi de la separació de poders (en el marc de la Unió Europea tots ho són) podria aprovar mai una llei d’amnistia. I sabem que això no és així. Molts Estats Democràtics i de Dret han aprovat –i aprovaran– lleis d’amnistia de forma justificada a partir d’unes situacions objectivament diverses i excepcionals respecte a aquelles altres que queden sotmeses a la llei penal.
Existeixen moltes Constitucions que no fan referència explícita a l’amnistia i que, això no obstant, l’han aplicat: és el cas d’Espanya, Alemanya, Bèlgica, Estònia, Malta, Noruega, Polònia, Suècia... I també hi ha moltes Constitucions que hi fan referència expressa: és el cas d’Àustria, Grècia, Islàndia, Itàlia, Mònaco, els Països Baixos, Portugal, Suècia, Suïssa, els Estats Units...
La Constitució francesa de la V República s’hi refereix explícitament en els articles 17 i 34: (i) l’article 17 es refereix al droit de faire grace a titre individuel que té el president de la República; (ii) i l’article 34 es refereix a l’amnistie, que correspon a la Llei (Assemblea Nacional).
La falta de menció expressa de l’amnistia a la nostra Constitució no pot ser obstacle per predicar la seva inexistència sobre la base de la separació de poders. En els Estats de Dret actuals la separació dista molt de la rígida definició que en va fer Montesquieu l’any 1748 i que fou reproduïda a la Constitució dels Estats Units d’Amèrica del 1787; avui dia i per l’evolució dels temps, de les institucions i dels valors, la separació de poders no és ja una rígida separació en compartiments estancs, sinó que constitueix una divisió i distribució de poders i de funcions entre òrgans constitucionals necessitats de relacions sotmeses sempre al control del Tribunal Constitucional, últim garant de la Constitució.
La separació de poders no impedeix que en determinats casos i circumstàncies excepcionals –com la present– el legislatiu (Consell General) pugui intervenir per legislar sobre una matèria que estigui judicialitzada o es pogués judicialitzar en el futur en benefici de l’interès general, de la pacificació i de la reconciliació social. No veure el problema que per al país representa –i representarà– el cas BPA i de la deriva històrica que porta, constitueix, a parer meu –i dit sigui amb el màxim respecte–, una important falta de visió política i tancar els ulls davant d’una realitat.