Curt

Per obra i gràcia dels qui manen, la nit passada haurem hagut de tornar a tocar els rellotges, tret dels dispositius electrònics, on s’actualitza automàticament. Als qui ens van convèncer que sempre cal moure les agulles dels manuals cap endavant, aquesta vegada només ens caldrà fer una volta, perquè es tracta d’avançar-los. A la tardor, potser ni els tocarem, si som capaços de recordar que encara marquen les “altres” hores.

Alguna vegada, si la memòria no falla, es va poder llegir que, segons el BOE (butlletí oficial espanyol), els canvis s’establien fins a la tardor de l’any vinent. Aquest seria, doncs, l’antepenúltim.

Ens obliguen a tocar els rellotges dues vegades l’any

En un començament vsn explicar la mesura perquè suposaria un estalvi en el consum d’energia. Més endavant van assegurar que tal estalvi no ha estat avalat per cap estudi rigorós. Però res van canviar.

Fa temps que a la Unió Europea es proposa eliminar aquests canvis. Aleshores sorgeix el problema habitual, el desacord entre els 27, perquè uns volen que es mantingui la norma de l’hivern i els altres el d’estiu, segons les hores de sol de cadascú. “D’acord, pas d’acord”, es titulava un programa en un canal francès de televisió. I així ens fan anar.

Mentrestant, alguns –alarmistes o realistes– diuen que patirem, o patim, un mini “jet lag”, consistent en alteracions del ritme de vigília i son (també dit circadiari), somni més curt i fatiga, problemes cardiovasculars, de salut mental, amb més casos d’ansietat i depressió, afectacions sobretot en la gent més gran i els més petits/es, els qui treballen en torns variables o nocturns.

Per si de cas, diuen també, que per agafar més aviat el son, cal evitar prendre cafè a la nit, sobretot a última hora i no fer servir els aparells electrònics en aquells moments. Potser unes

Sense necessitat de cap enquesta, hom intueix que la gran majoria d’europeus, comunitaris o no, estan –estem– farts de jugar amb els rellotges, i de perdre –sobretot quan es perd– una hora de lleure, de festa, fins i tot de feina.

Algun dia, no obstant això, el seny arribarà als ocupants d’escons a la cambra d’Estrasburg, es poaran d’acord, en un horari o l’altre, i ens hi acostumarem més d’hora que tard, com hem anat agafant tants costums que semblaven impensables, per repetició voluntària o imposada.

O això, o fem una vaga general i continental de rellotgers intocats. No sembla difícil que hi donessin suport les internacionals sindicals. Tot i que, ben pensat, no seria gens fàcil que els sindicalistes consentin l’horari concret a reivindicar com a fix. D’estiu o d’hivern?

Ja podem prendre paciència i esperar que, algun dia –si pot ser no gaire llunyà– l’acord arribi i, d’una vegada, rellotges i usuaris poguem descansar, però no en pau. Sobretot això sí que no. I amb acord universal unànime, per una vegada i per sempre, entre els del sud i els del nord, mandataris i manats, de tròpics i de pols, de costa i de muntanya.