Les campanes de Canillo

Ara fa una vintena d’anys, ja amb el segle XXI encetat i començant a caminar pas a pas però sense aturador (ja n’hem caminat un quart de segle!), un jove encampadà va pujar a Canillo a parlar amb el Peret Camp, per tal d’aprendre tot allò que el Peret sabia de les campanes. Era el darrer campaner de la parròquia i el Robert Lizarte, que era qui l’anava a veure, va tenir el goig de preservar els tocs de les campanes de Canillo. Poc s’ho pensava el Robert –o ves a saber, potser ja li barrinava al cap– que dues dècades després hauria confeccionat un llibre dedicat a les campanes, publicat per Anem Editors l’any 2022: Homes i dones de Canillo, als auficis! Les campanes i els campaners de la parròquia de Canillo. Un primer pas en la catalogació i divulgació de totes les campanes i campaners de totes les parròquies andorranes. I coneixent el Robert i la seva fulgor per les campanes, el propòsit d’anar posant a l’abast totes les campanes andorranes, ho podrem veure més aviat o més tard. Però si, tal com dèiem, ara fa dues dècades algú li hagués dit no tan sols que faria un llibre de campanes, sinó que tindria entre les mans muntar una escola de campaners a Canillo, potser ell hauria dit: “No fem volar coloms.” O potser hauria contestat amb un: “I per què no?” Així són les coses quan es viuen amb entusiasme i amb estima, amb aquella empenta i aquella il·lusió personal però que entronca, que lliga amb el sentiment i els valors de molta més gent. Per això, en ser anunciada aquesta setmana la intenció de crear una escola de campaners a Canillo, de la mà del comú, a través del responsable de Cultura i Tradicions, el mateix Robert Lizarte, que ha encetat aquest any una nova etapa laboral al comú de Canillo –en la qual li desitgem un bon camí–, podem sentir aquell goig interior, personal, però igualment compartit amb altres, davant una notícia de les inesperades, per ser portadores de novetats, una nova bona, una nova que ens eixampla l’esperit. I és que les campanes, el sentir les campanes, els seus tocs, ens fa notar un repunt en l’ànima, com si una espurna de llum ens fes una cabriola davant nostre i una veu atàvica, dels temps dels avantpassats, ens digués de lluny però a cau d’orella: avui és festa; toquen a missa; hi ha dol; arriba gent, saludem-la, hi ha qui marxa, acomiadem-lo.

En aquest projecte d’escola de campaners a Canillo, s’hi apleguen una colla de persones que per una raó o altra, passen al davant. Són, al costat del Robert Lizarte, el Cerni Pol, l’Adrià Palmitjavila, el Domènech Bascompte, l’Elsa Bascompte, el Guillem Bascompte, l’Aitor Osorio, la Beatriu Candela, la Begoña Rubio, el Cerni Areny i, és clar, mossèn Ramon de Canillo, que junt amb Sant Cerni –mireu com somriu el campanar– faran per enlairar els tocs de les campanes canillenques com a mostra de cultura, de fe i de tradició. Desitgem i esperem que aital iniciativa pugui donar els seus fruits i l’Escola de Campaners de Canillo faci per formar noves fornades de campaners que puguin mantenir els tocs i facin sonar les campanes quan toqui i quan sigui que han de sonar, ja alçant el vol pels cels canillencs ja pel de les altres parròquies.

Els so de les campanes i les seves melodies, el patró rítmic, que en diuen els campaners, emana d’un ofici que havia tingut una importància gran a la vida de cada dia dels pobles. El campanar era el rellotge, les campanes acompanyaven les hores, les feines, el sortir de casa i el tornar cap a la llar, les noves bones i els fets de dol. Convidaven a resar, convocaven a festa, cridaven a foc!, alertaven de perills, eren la veu coneguda que tots entenien i estimaven. I avui en dia, quan tants sorolls sobrevinguts trenquen el silenci, o millor dit, ensordeixen els dies i fins i tot alguna nit, poder escoltar el toc nítid i puntual de les campanes és un goig viscut, perquè en tiba del cor i del pensament, perquè és com si una poesia en arribés pels aires. Així ho ha deixat escrit en versos airosos com els tocs de les campanes, poetes de tots els temps. Com aquells poemes de Rosalia de Castro, qui tanta bella poesia en gallec va deixar escrita evocant la vida als pobles, els seus moments de plenitud compartida o de solitud. Ara mateix ens ve al cap de Rosalia de Castro, Campanas de Bastabales, popularitzada pel cantautor Amancio Prada, de tan expressiva i sentida manera de posar música i veu a la poesia, com feu també amb el Cántico espiritual de San Juan de la Cruz. “Ven á noite... morre ó dia,/ As campanas tocan lonxe/ O tocar d’ Ave Maria./ Elas tocan pra que rece,/ Eu non rezo, qu’ os saloucos/ Afogandome parece/ Que por min tên que rezar;/ Campanas de Bastabales,/ Cando vos oyo tocar,/ Mórrome de soidades.” Quina sensibilitat i força la de Rosalia de Castro! Com li agradaria escoltar les campanes de Canillo i en agraïment ens diria, ens recitaria el seu poema “Las Campanas: Yo las amo, yo las oigo/ cual oigo el rumor del viento,/ el murmurar de la fuente/ o el balido del cordero.// Como los pájaros, ellas,/ tan pronto asoma en los cielos/ el primer rayo del alba,/ le saludan con sus ecos.// Y en sus notas, que van repitiéndose/ por los llanos y los cerros,/ hay algo de candoroso,/ de apacible y de halagüeño.// Si por siempre enmudecieran,/ ¡qué tristeza en el aire y el cielo!,/ ¡qué silencio en las iglesias!,/ ¡qué extrañeza entre los muertos!”