L’acord d’associació amb Europa és submissió

Si aquest Acord amb la Unió Europea fos una peça de roba, seria aquell vestit car que et posen dient que et queda genial... però que quan et mires al mirall, no et reconeixes. Elegant? Potser. Fet a mida per Andorra? Ni de broma. Ens cau gran, ens disfressa, ens fa perdre l’essència.

Aquest Acord no és una associació. És una entrega. És una renúncia signada amb llacet i un somriure incòmode. I el més greu és que molts ni tan sols ho volen veure.

A Andorra Endavant, ho diem clar i sense embuts: NO a aquest Acord.

No perquè estiguem en contra d’Europa. Hi tenim amics, vincles i un llarg historial de col·laboració.

Però estimar Europa no vol dir perdre Andorra.

I aquest acord, ens esborra.

Ens fon dins una estructura gegantina on la nostra veu no se sentirà ni com un eco.

La neutralitat i la bona entesa amb els països de l’entorn formen part del nostre ADN nacional. Andorra ha estat sempre el país amable, el pont, l’equidistant. Andorra, entre superpotències i blocs geopolítics com els BRICS, els Estats Units i Europa, ha de saber nedar i guardar la seva roba com sempre ha fet.

Per això sobta, i molt, que el Govern hagi decidit trencar la neutralitat des del 2022 i aquesta tradició de diplomàcia fina i consensuada, ara entregant el país a un Acord d’Associació amb Europa que, sincerament, sembla més un contracte d’adhesió que una altra cosa.

La incertesa de les futures directives : el cor de la rendició

Tot es cou a la Part VII de l’Acord: les Disposicions Institucionals.

I aquí ve la clatellada. És aquí on es defineix: qui mana, com es decideix, i com ens relacionarem amb la Unió Europea.

La base de qualsevol relació sana. Però aquí, la balança està en clar desequilibri.

Un Comité d’Associació que s’hauria de reunir un cop cada dos anys. I qui hi anirà? Perquè en el text no es diu. En representació d’Andorra: El cap de Govern? Un tècnic? Un becari amb americana? Ningú ho sap. Tampoc sabem qui vindrà per part de la UE. Pot ser la presidenta de la Comissió... o el tercer assistent del segon director. És tot tan difús que fa por..

Aquesta ambigüitat, que pot semblar anecdòtica, és en realitat un risc enorme per la nostra sobirania.

I encara pitjor: aquest Comité no decideix res. Només “examina”, “valora”, “suggereix”. És com un consell d’estudiants. Molta paraula, cap poder.

Una ficció per fer veure que pintem alguna cosa.

I com funcionarà? Doncs ja ho veurem.

Literal.

Falta el reglament.

No sabem qui l’escriurà, ni quan, ni amb quin criteri.

És el clàssic “ja ho decidirem nosaltres” disfressat de protocol.

I nosaltres, què? Mirant. Esperant. I perdent.

Aquest escenari és, senzillament, inacceptable per un país sobirà. I el pitjor és que aquest nivell de renúncia no es troba en cap altre acord d’associació entre la UE i tercers països. Som l’únic cas on el desequilibri és tan flagrant.

Per què?

Què ha passat a la taula de negociació?

Siguem honestos: si això fos un examen, els nostres representants no només suspendrien. Serien expedientats.

Un acord així, no l’ha acceptat ningú

Cap altre país ha signat una cessió de sobirania com aquesta. Som l’únic cas on el desequilibri és tan flagrant. Per què? Què ha passat a la taula de negociació? Com és que hem sortit amb les mans buides i el cap cot?

Siguem honestos: si això fos un examen, els nostres representants no només suspenen. Són expedientats.

No és una qüestió de simpaties, és una qüestió de país

Andorra té lligams forts amb Europa.

Sempre ha sabut col·laborar : una relació de col·laboració lleial des dels anys 90, amb l’Acord Duaner. Hem transposat directives, hem harmonitzat normatives, hem treballat molt per deixar de ser un paradís fiscal i ho seguirem fent amb esperit cooperatiu. Però cooperar no vol dir submissió, no vol dir desaparèixer no vol dir perdre el nostre ADN.

Hem fet els deures. Hem estat seriosos. Però col·laborar no vol dir desaparèixer.

Aquest Acord no ens fa ser més europeus. Ens fa ser menys andorrans.

I en un món on tothom defensa lo seu —més que mai— nosaltres renunciariem a les eines que ens han permès decidir, protegir i reaccionar.

I ho fem just ara, quan la Unió Europea pateix sacsejades internes, revoltes populars, i on molts ciutadans dels estats membres se senten desconnectats de Brussel·les.

Ells, que són grans, ja se senten malament amb la roba que porten. I nosaltres, petits com som, ens volem posar el mateix vestit sense retallar-lo?

Per això diem NO.

I Per tot això, des d’Andorra Endavant diem NO a un Acord d’Associació amb la UE. No perquè ens tanquem al món, sinó precisament perquè volem seguir sent el país obert, neutral, atractiu, respectat i lliure com sempre hem estat.

No és un NO per por. Ni per rebuig. És un no perquè estimem aquest país. Perquè el volem viu, sobirà, respectat i escoltat.

Volem una Andorra oberta, sí. Però oberta al món. No lligada de mans dins d’un bloc que no sap ni on som al mapa.

Ens estimem la llibertat. Ens estimem la nostra història. Ens estimem ser diferents. I per això no podem permetre que a canvi de res, deixem de ser qui som.

Visca Andorra!