Drets i deures: l’altra cara de la llibertat

Fa temps que aquells que defensem el progrés social i el bé comú ens sentim interpel·lats per una crítica recurrent: que només parlem de drets i oblidem els deures. Com si la conquesta de la igualtat, la justícia i la llibertat no anés acompanyada d’una responsabilitat compartida. Però qualsevol persona amb un bri de senderi sap que tot dret comporta, ineludiblement, un deure afegit. No hi ha drets sense deures, com no hi ha llum sense ombra. Només en aquest equilibri trobem l’essència d’una societat vertaderament democràtica i cohesionada.

Vivim en una època en què reivindiquem, amb tota la raó, la protecció dels drets fonamentals, inherents a la naturalesa humana: el dret a la llibertat d’expressió, a l’educació, a un habitatge digne i a la protecció de la salut. I n’hi ha més. Exigim aquests drets perquè no són privilegis, sinó conquestes col·lectives que garanteixen la dignitat humana. Però, quantes vegades ens aturem a pensar en els deures que aquests drets comporten? La llibertat d’expressió no és un xec en blanc, implica el deure de respectar les opinions dels altres i d’evitar la degradació del debat públic. L’educació, com a dret, porta associat el deure d’aprofitar-la i de contribuir amb coneixement a la societat. El dret a una Mare Terra saludable comporta una obligació ineludible: protegir-la amb accions concretes, no tan sols amb proclames.

Aquesta relació indissociable entre drets i deures no és nova. Rousseau ja parlava del contracte social com el pacte que uneix els individus en una comunitat en què ningú pot reclamar drets sense assumir responsabilitats. Advertia que si només es persegueix l’interès personal, es posa en risc l’interès general. A la filosofia oriental, el concepte de dharma ens recorda que cadascú té una missió en el món, un conjunt de deures que donen sentit a l’existència. I les comunitats indígenes que encara sobreviuen en diverses parts del planeta ens ofereixen una altra gran lliçó: la vida en comunitat no és sostenible sense deures cap al clan i la tribu. Per a elles, la supervivència no depèn només de la reivindicació de drets individuals, sinó d’una profunda consciència de les obligacions envers els altres, des del respecte als avantpassats fins a la responsabilitat cap a les generacions futures.

Aquest equilibri entre drets i deures es pot entendre a través de cinc grans nivells de responsabilitat. En primer lloc, el deure envers un mateix: cuidar-se físicament i mentalment, ser conscient de les pròpies accions i conseqüències. En segon lloc, el deure envers els altres: respectar, ser solidari i contribuir al benestar col·lectiu. En tercer lloc, el deure envers la societat: participar activament en la democràcia, votar, respectar les lleis i ser crític però constructiu. En quart lloc, el deure envers la Mare Terra: protegir el medi ambient, consumir de manera responsable i pensar en les generacions futures. I, finalment, el deure envers allò sagrat: aquell vincle íntim amb el misteri de l’existència, amb els mons subtils que cadascú percep a la seva manera, sigui a través de la natura, l’espiritualitat o el silenci de la pròpia consciència.

Però, paradoxalment, vivim en una societat que ha portat l’individualisme a l’extrem. Ens trobem immersos en una crisi de valors que ha fet que molts se centrin gairebé exclusivament en la pregunta: “Què hi ha del meu?” Hem après a exigir, però no tant a contribuir. Sovint oblidem que el benestar col·lectiu no es construeix només amb drets garantits, sinó amb responsabilitats assumides. Aquesta mentalitat ha afeblit els vincles comunitaris, ha diluït el compromís amb els altres i ha fet que cada vegada sigui més difícil sumar esforços per un bé més gran. Si jo només penso en el que em correspon, qui sostindrà el teixit social? Qui garantirà la justícia, la solidaritat, el respecte mutu?

Recuperar el sentit del deure no implica renunciar als drets, sinó comprendre que la llibertat només és plena quan és compartida. Una societat justa i equitativa no es construeix amb individus aïllats, sinó amb ciutadans que assumeixen el bé comú com una responsabilitat pròpia. En lloc de preguntar-me només què em correspon, potser hauria de preguntar-me què faig pels altres. I si tothom es fes aquesta pregunta, potser recuperaríem una societat basada en el respecte, la col·laboració i el sentit de pertinença.

Amb els tambors de guerra ressonant a Europa, la crisi climàtica accelerant-se i la desigualtat social aprofundint-se, mai ha estat tan urgent com ara recordar aquesta perspectiva. No n’hi ha prou d’exigir als governs que actuïn; també hem d’assumir responsabilitats individuals i col·lectives. En un moment d’auge de l’individualisme, cal refer els vincles comunitaris i entendre que la convivència no es basa només en drets garantits, sinó en el compromís mutu. Quan la desigualtat s’agreuja, quan la desinformació i la crispació enverinen el debat públic, la pregunta clau no és què ens haurien de donar, sinó quina és la nostra responsabilitat en tot això.

No podem defensar els drets sense assumir els deures que els fan possibles. I si, en lloc de preguntar-nos només què ens correspon, ens plantegéssim què podem fer pels altres? Un primer pas pot ser escoltar abans de respondre, criticar menys al bar i fer sentir la nostra veu on realment compta, servir-nos amb mesura i llençar menys, o simplement respectar l’espai que compartim. Els drets i els deures són inseparables: només si assumim aquesta responsabilitat podrem construir una societat més justa i habitable per a tothom.