Andorra i la cooperació transfronterera
Hi ha quatre conceptes dels quals cal parlar i precisar-ne els matisos, quan es parla de la cooperació transfronterera i Andorra.
La frontera n’és el primer, que cal entendre com a espai de transició entre realitats diferents i no com a simple límit separador.
La globalització, la cooperació i l’espai funcional són els altres tres conceptes.
Dir que Andorra és un estat amb fronteres, com qualsevol altre estat, i que, per tant, aquestes tenen una repercussió en el país és una obvietat.
Però dir que Andorra és sobretot i a més d’un estat amb les seves fronteres, un estat de frontera, ja no.
Per les seves reduïdes dimensions, per la seva dependència des de sempre de l’exterior i especialment per limitar tot ell amb més d’un estat. I, segurament, per altres circumstàncies que, en aquest moment, se’ns escapen.
La relació transfronterera, doncs, no és només ni ha estat una circumstància, sinó que ha estat i és un element fonamental o essencial per a Andorra.
I la frontera com a espai, que posa en relació dues o més parts diferents de territori, es pot plantejar en una relació de tancament i per tant d’aïllament o bé en una relació d’obertura i, per tant, de cooperació.
L’aïllament, però, tots sabem que és contradictori amb la dependència històrica d’Andorra i, per tant, només s’ha donat en els casos de pandèmies o guerres, i fins i tot en aquests casos només parcialment o temporalment, en disposar sempre d’una de les dues portes o fronteres oberta i la necessitat de sortir exigir-ho.
La cooperació o l’entesa entre dues o més parts significa col·laborar en els interessos respectius, comuns o no, i no desentendre’s, obstaculitzar o defugir una relació positiva de respecte que implica compartir, ajudar-se, auxiliar-se, socórrer-se, assistir-se, protegir-se, secundar-se, sostenir-se, intercanviar, contribuir, participar en projectes d’interès mutu o per a alguna de les parts.
I aquesta posició, de col·laboració amb els estats o institucions polítiques veïnes, ha estat la tònica general en l’evolució natural d’Andorra, des dels temps antics fins a l’actualitat, acomodant-se a les circumstàncies canviants que s’han produït en el seu entorn.
Els principals moments de la història andorrana i els elements generadors de la identitat andorrana (la diferenciació i la complementarietat com a resposta a la petitesa i a la dependència de l’exterior) han estat fonamentats, constituïts i desenvolupats en relació clara, constant i gairebé exclusiva de les fronteres.
Així es desprèn de les Concòrdies dels homes lliures d’Andorra amb els bisbes, de 1162 i 1176; dels Pariatges de 1278 i 1288 i la institució dels Coprínceps que se n’ha derivat; dels privilegis atorgats pels Coprínceps i pels estats veïns; de la complementarietat de fet i de dret, quan ha estat possible, establerta pels andorrans amb l’entorn; fins i tot de la manera de ser, reflectida en l’expressió fer l’andorrà… i els acords de 1866 amb Espanya i França...
Una frontera que avui ja no és només amb Espanya i França, estats amb els quals fa més de 500 anys que tenim relacions obertes, sinó que avui és també amb la Unió Europea i amb la qual tot just fa 35 anys que tenim relació, fins ara amb acords puntuals com l’acord duaner de 1990, l’acord de cooperació del 2005 no desenvolupat i l’acord monetari del 2011, com a principals.
La disparitat, però, en les relacions amb la Unió Europea és enorme perquè, malgrat les fronteres, ja hi ha actualment vuit Europes dins Andorra.
La primera, legislativa, per les relacions amb la Unió Europea de Brussel·les.
La segona, diplomàtica, per les relacions individuals amb cadascun dels 27 estats que formen la Unió Europea.
La tercera, de cooperació, per ser part de la Comunitat de Treball dels Pirineus.
La quarta, econòmica, pels lligams directes amb Catalunya i Occitània.
La cinquena, estratègica, per la sintonia amb els microestats europeus.
La sisena, de complementarietat, per les connexions amb els veïns pirinencs.
La setena, turística, per la presència dels turistes i visitants, la major part europeus.
I la vuitena, social, pels residents europeus a Andorra.
I poques Andorres ens trobem dins d’Europa, en l’àmbit jurídic i global almenys.
Una raó de més per canviar la situació i signar un acord d’associació.
Enmig d’una Unió Europea en progressió, sense fronteres, tot i els seus alts i baixos, el control d’aquelles amb països tercers per l’augment de la immigració així com de certs delictes, posa en relleu que no n’hi ha prou amb la diferenciació per la via del tancament, sinó que cal, en un marc de decidida obertura econòmica, la complementarietat amb l’entorn per cercar l’equilibri.
Cal, doncs, avui institucionalitzar la complementarietat de fet, que sempre ha existit a través de les fronteres, espanyola i francesa, per equilibrar i positivar les relacions d’Andorra amb el seu entorn actual que ha esdevingut europeu, tot i la frontera de país tercer que cal conservar, per preservar la identitat andorrana en un món globalitzat a escala mundial.