Escoltem, però sí que jutgem

Ara s’ha posat molt de moda la dita d’Escoltem, però no jutgem. Em pixo!

Suposadament, pots dir el que et roti d’una altra persona o de la seva actitud i aquesta t’ha d’escoltar sense jutjar-te. Aprofites per dir allò que has estat callant la mar de temps i el teu interlocutor no pot badar boca, i menys defensar-se, replicar o dir-hi la seva.

Bé, que més que un “escoltem, però no jutgem”, és un “dic el que em rota i me la pela el que pensis”.

Doncs dit això, procedeixo sense ànim d’ofendre ningú (que ofendré), amb molt amor i molt humor intrínsec (que l’humor salva vides) i amb la humil voluntat d’exposar d’una manera propera i mundana una realitat, la qual sovint obviem.

El fet és que des de fa un temps, el debat sobre la llengua pàtria està més candent que mai, l’aplicació de la Llei del català, entre els amics, ens està donant excel·lents moments de conversa de sobretaula i a les trobades.

Que es defensi el català com a llengua oficial o que s’exigeixi als comerços i llocs de cara al públic és molt lloable, però està a la mateixa altura que donar-se cops contra una paret de ciment i esperar fer-hi un forat.

Defensem a capa i espasa l’idioma del país, entre vins, mentre parlem en castellà amb el grup d’amics de tota la vida, perquè és al que estàs acostumat, el que t’agrada, t’uneix i et vincula als records de l’institut espanyol de batxillerat en el qual et vas educar i sempre t’ha donat igual parlar la llengua que fos, si encara a dia d’avui pots quedar amb ells per fer una copa i posar-te al dia de la vida.

Puges a l’autobús de línia i et ve de gust prendre’t un mate al bell mig del Mar de Plata (que, per cert, que n’és de bo un bon mate!), per integrar-te amb la resta de passatgers. I fins i tot saludes el conductor en castellà perquè ell t’acaba de dir un “Buenos días” somrient i amb els ulls esgotats de tantes hores al volant, que no pot competir amb la cada vegada més freqüent actitud de no saludar quan entrem als llocs (sigui en l’idioma que sigui).

Donem ressò a qualsevol que cridi més alt (no amb més criteri). I amb el culte i addicció a les vides alienes que hem desenvolupat, ens és igual en quin idioma consumir contingut buit obviant que cada segon perdut a les xarxes, algú que no som nosaltres s’està fent d’or mentre es menja una crep de Nutella servida, en un impecable castellà, en un local del mig de la capital (qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència).

Som bel·ligerants defensant el català, però sense creure’ns-ho del tot, com si el català no fos prou bo, o no servís per a prou coses o com si no acabés de transmetre el missatge. Si no, no acabo d’entendre per què estem enganxats a les fake news. I per què welness, progress, coworking, healthy o muffin, entre d’altres, són paraules més cool a l’hora de publicitar un negoci o el menú del dia. Tot molt heavy, bro!

Tornant a l’escoltem, però no jutgem, tenim l’altra cara de la moneda. Quan, a banda d’escoltar (o fer-ho veure) també ens creiem amb el dret d’opinar, criticar i sí, també jutjar. Sense anar més lluny me l’acabo de trobar comprant en un conegut comerç, on una senyora explicava molt (però molt) trista, que ella no parlava català perquè quan ho havia intentat, algú li havia dit que “per parlar-lo així, millor que tingués la boca tancada”.

Això em recorda una anècdota que el meu pare m’havia explicat, de com es van riure d’ell, fa molts anys, quan li van fer una entrevista a la ràdio i li van demanar per què no parlava millor el català amb el temps que portava al país. Ell va intentar-ho, es va esforçar i se’n van fotre.  Mai més. Que no és l’actitud més correcta?, sens dubte que no. Però l’Univers i els Venjadors saben que jo he intentat més d’un cop, fer-li-ho veure de manera diferent, però ni Hulk ni el Capità Amèrica poden amb un parell de collons de l’Aragó profund.

Amb això vull dir que si escoltem algú parlar en català o intentar-ho i el jutgem, que després no ens sobtem que el català no arreli, ni agradi, ni sigui interessant aprendre’l, ni molt menys utilitzar-lo. I ens agradi o no reconèixer-ho, això també està passant.