Vints

L’amic que m’explica les històries, o les sensacions, que després de tractades arriben a aquesta columna fa avui quatre vintenes d’anys. Seria molt llarg i repetitiu agafar com a base allò dels vint anys que fa vint anys que fa… de la cançó d’en Serrat. Però hi ha una llengua –diuen que la segona més antiga d’Europa–, amb sistema numèric que podríem considerar vigesimal, perquè compta sobre la base de vint. Hom intueix que els primers bascos van tenir com a àbac els dits, però tots. I així, encara avui conserven la tradició vigesimal. Més enllà del vint –ogei, amb la “g” com si portés una “u” seguida, en fonètica catalana i espanyola– s’afegeixen els numerals de les unitats, però també de les desenes. Així, trenta són ogeitamar (vint i deu); quaranta, berrogei (dos vints) i així successivament fins als larrogei, literalment equivalent als quatre vints francesos, per arribar al larrogeitamar (quatre vints i deu), pròleg del cent rodó, de només tres lletres i accent tònic a la segona: eun. Però escrit sense cap accent, perquè mai no n’han existit per als èuscars eaxeiptors –o escrivents– com tampoc les lletres v i c.

De manera que la sintaxi i el vocabulari semblen i són prou complicats per als qui habitualment s’expressen –ens expressem– en llengües romàniques. També articles, i d’altres elements, com ara el número, es fan constar amb sufixos. Si artzai és pastor, artzaia és el pastor i artzaiak els pastors. Perquè tot no sigui tan senzill, s’afegeixen variants. I així, el germà d’un noi és anaia, com apareix al romanç d’El Mío Cid. Però la germana del germà és arreba i la germana de la germana, aizpa. És el que tenen les llengües primitives: cada cosa el seu nom, però diferent per a cada cosa (o persona). Per designar conceptes abstractes, de grups, van haver de recórrer a neologismes; així, inicialment tenien paraules per defiinir el pi, el roure, l’alzina; però cap per a un arbre, en abstracte, i per això es van inventar zuhaitz, si la memoria no surt infidel, que tot és possible.

En definitiva, aprendre l’èuscar pot ser un exercici mental tan efectiu com els trencaclosques de dues mil peces, els problemes avançats d’escacs o els sudokus. Encara rai que les lletres són les mateixes que a les llengües romàniques i no el fan encara més complex d’enfrontar, com d’entrada poden ser el grec –sobretot el clàssic– o el rus, per no parlar dels ideogrames japonesos o xinesos. Direu –i és cert– que l’èuscar és minoritzat, i minoritari. Però ben poc hi ha de complaent per a un basc que sentir a un erdeldun –literalment “parlant d’estranger”– alguna frase en la seva llengua. Com reaccionen amb apladiments els catalans quan sentim alguna frase en la llengua d’Espriu en boca de qui no acostuma a fer-la servir. Mes que siguin republicans i la digui un membre de la Casa Reial espanyola, que ha passat. L’encant d’apropar-se a aquesta llengua tan antiga és semblant al de fer mots encreuats o traduccions del llatí –encara més del grec– clàssics, mantenir ben viva l’agilitat mental, contra el pas i el pes anquilosant dels anys. Potser si us animeu vindrà l’espanyol clàssic a dir-vos que quina dèria aquesta de perdre el temps amb quelcom que no serveix per a res. Res sorprenent. L’altre dia, el suposadament progre actor Antonio Resines blasmava contra la decisió d’acceptar l’ús del català al Congrés dels Diputats espanyol. Potser no ha llegit Unamuno, i especialment la dita del catedràtic de Salamanca: “No es español quien no sabe las cuatro lenguas de España”. Aquí només ens en cal una. Però ens cal, sobretot, fer-la servir, preferentment sempre i, sempre, d’entrada.