Art rupestre sota la neu

En el món de l’arqueologia, sovint, en les trobades entre excavació i excavació, surt a conversa imaginar com devia ser la gent que habitava els jaciments excavats i estudiats, quin aspecte físic tenia i també, afinant una mica més, quin tarannà, el temperament que la feia anar pel món vivint el dia a dia, talment com ho fem nosaltres. En aquestes converses, la imaginació va de la mà dels moments àlgids de les campanyes, quan surt de sobte la testera d’una olla, la vora d’un plat, una moneda, un punxó de ferro, claus de sabates, sivelles, anells, arracades..., tot allò d’aquell dia a dia de fa segles i milers d’anys. Si el dia, gratant al bat del sol, ha proporcionat material nou, una peça singular, a l’hora de dinar la conversa sempre té un estímul més, i és quan precisament la imaginació i somiar com devia ser aquella gent dels temps passats, recordant com l’anomenava un dels arqueòlegs més actius i feinejadors del Pirineu, Jean Abelanet (Ribesaltes,1925-2019), sempre de bon record i lectura, tant en els llibres que ens va deixar com a l’hora de rondar pels indrets que va excavar o estudiar. Aquest any, celebrarem el centenari del seu naixement i veureu com des de Talteüll fins a Oceja, des de Perpinyà fins a Andorra, se’l recordarà de gust. “Aquella gent” antiga, no devia ser gaire diferent en aspecte al que som, però segurament ens superaria en qualitats sensorials, en la manera de copsar i de viure en plena natura. Els seus aixoplucs eren coves, balmes, cavernes (tal com dèiem l’altre dia en fer una semblança de l’Eudald Guillamet), o cabanyes fetes amb pedra i fusta, fins a arribar a les primeres cases i vilatges que va ser quan el cobricel de les estrelles va començar a fer-se, als ulls humans, menys present. Passar de dormir sota les estrelles o haver d’obrir el porticó per veure-les, va significar un cloure, un allarar-se, un enclaustrar-se més artificial que el del viure a la cova. I quan la neu era arribada, obrir el porticó i mirar la nevada ja no era obligat de fer amb la pellissa fent capota i caputxa, perquè sota cobert, la mullena, el rou de la caverna, no era ni de bon tros tan present.

La neu d’aquests dies s’apessona sobre els gravats rupestres que el Jordi Casamajor troba ara i adés a la pell de la muntanya. I la neu hi serà fent coixí al silenci fins que fongui. Aleshores la pedra, la molsa, els branquillons secs de fa anys o les branques de pi tendres trencades aquest hivern pel temporal, apareixeran de sota la neu i aquella ratlla feta per mans traçudes fa segles i segles, tindrà una renovellada llum, una retrobada nitidesa. Doncs a mesura que passen els anys, quan a les terres cerdanes les excavacions estivals porten al darrere una bona garbera de bons moments de descoberta, la imatge del Jordi Casamajor, el seu cos, inclosa la veu, se m’afigura com un d’aquells homes de l’antigor, els que artigaven, llauraven, pasturaven, anaven a fer feixines que carregaven a l’espatlla, arrossegaven troncs, collien maduixes a fi de juny (talment la goja de Perafita rondant amb l’Esteve Albert), es delien per l’enciam de font, miraven com tocaven els primers rajos de sol a Mereig o els darrers a Claror i escrivien a les pedres amb un llenguatge seu, ramificat, d’una senzillesa natural que no deixa de tenir un component enigmàtic a l’hora de voler-lo entendre avui en dia.

Al respecte, és a dir, tenint ben presents les manifestacions culturals i també de culte, cultuals, d’aquells andosins i ceretans que compartien fontades i relacions humanes tot anant i venint per les collades i els ports, d’aquells que van ser tan fonamentals en el progrés de la manera de fer romana a muntanya, perquè els van mostrar i ensenyar als arribats els topants, les maneres i els costums d’aquí, esperem el pròxim llibre del Jordi Casamajor, que arribarà per Sant Jordi, editat per Marinada Edicions i titulat Consideracions sobre l’art rupestre i popular. Fins que no el tinguem, fem rotlle al voltant de Ramon Violant i Simorra, amb El Pirineo Español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece, berenant amb el Sergi Mas i escoltant-los fluir amb paraules tot musicant la tarda i mirant la neu des de darrere la finestra, mig entreobert el porticó del món.