Context constituent

Veure passar els anys des d’aquell 14 de març de 1993, el dia en què es va ratificar la Constitució andorrana a través de referèndum, fa la funció principal de les efemèrides: recordar un moment tingut com a important, com a històric. I, curiosament, el pas del temps modela en el record la imatge, més o menys nítida, del fet que es commemora i a la vegada, ens n’allunya i ens fa activar la memòria per anar enrere i entendre, o copsar, la fondària històrica en la qual, cada any, recalem durant un dia. Sense aquestes celebracions rellevants en la vida de les societats, aquestes acabarien desorientades, sense un rumb per seguir. Per això és important tenir uns referents que siguin elements de cohesió social, que mantinguin el caràcter col·lectiu del país on radiquen, que facin la funció “de nexe d’unió, de centre neuràlgic”, per dir-ho en paraules del síndic Ensenyat escoltades ahir en el seu discurs al poble andorrà amb motiu del Dia de la Constitució. Quan es va aprovar, l’any 1993, culminava una etapa constituent, amb les aportacions de tres parts: l’andorrana i la dels dos coprínceps, atesa la voluntat, tant del copríncep episcopal com del copríncep francès, de moure el Principat d’Andorra cap a una posició social i de dret, d’acord, similar a la resta de països del seu entorn, que és el mateix que dir d’Europa. Aquells treballs, aquells estudis, aquelles sessions en les quals afloraven els postulats democràtics i de justícia social van donar fruits positius per a Andorra, perquè si fem un símil com si fos un arbre, en plantar la Constitució, les branques han crescut i han permès, en obrir-se les flors, disposar de fruits, de collites que no serien realitat sense la Constitució. En obrir-se a Europa, en obrir-se al món, Andorra va fer un pas necessari –si no obligatori– per estar i per ser una més de les veus pròpies en el concert de les nacions.

La situació actual del Principat d’Andorra, davant un escenari d’acord d’associació amb la Unió Europea –tal volta també necessari, així com obligatori–, ens fa pensar en aquella etapa constituent, en què els recels i les inquietuds per una obertura d’Andorra eren presents a la societat andorrana, potser, més que per perdre aquell tan anomenat en aquells dies statu quo andorrà, per haver d’afrontar una mena de recorregut nou, sense saber-ne les vores i els topants. La voluntat d’anar endavant, de donar ales al Principat, era superior a les pors i als dubtes, i el diàleg i el raonament van fer possible un text emmarcat en els valors de la democràcia, el parlamentarisme i l’avenç econòmic i social. Doncs davant l’acord d’associació amb la Unió Europea, passa una cosa semblant: hi ha la part activa, la clarament determinada a caminar amb Europa, que això és, al cap i a la fi, el sentit de l’acord d’associació; i la part reactiva, la que s’ho mira amb més recels, si no amb posició oposada. En aquestes circumstàncies, hi ha un altre element que en el cas del referèndum per la Constitució no operava: el vistiplau que els països de la Unió Europea han de donar perquè Andorra, quan arribi el moment, sigui admesa en els termes de l’acord d’associació. Això pot significar una demora en el temps, un allargament de l’entrada en vigor de l’acord, sempre tenint la fita que abans, el poble andorrà, hagi votat sí en referèndum, tal com al seu moment el govern va anunciar.

El context constituent va permetre, ara fa 37 anys, redactar la Constitució andorrana de 1993 i no crec que ningú de les fraccions polítiques implicades es penedeixi d’aquell procedir. Davant l’acord amb la Unió Europea, les forces polítiques actuals han de saber trobar també un context associatiu, similar al context constituent, perquè només amb una posició pactada, escrita i signada amb Europa, sobre el paper d’Andorra, de la seva economia, possibilitarà un horitzó prou estable i, en qualsevol cas, molt més estable que si Andorra s’hi gira d’esquena. El paper de les fraccions polítiques actuals és d’una responsabilitat alta, perquè amb segons quines coses no s’hi pot jugar. Vull dir que no es pot fer com si no es veiés, com si no se sentís, com si no es mirés d’on gira el vent. Europa, malgrat tots els conflictes i maldecaps, té la virtut de conviure amb uns principis democràtics i socials consolidats, sense els quals el panorama encara seria molt més negre.