La nova frontera

Quan era nen, molts anys enrere, els meus pares em portaven al metge a la Seu. Allí, a l’Aliança, em van operar de les glàndules. També baixàvem a comprar el que a Andorra no es trobava. Anar a la Seu era una cosa excepcional, hi havia sempre un punt de festa. Ens agradava parar a aquell passeig tan bonic, podíem menjar xurros. Algun cop hi vaig portar la bicicleta perquè me l’arreglessin, a Andorra ningú ho feia. Les pageses de la Seu pujaven a Escaldes a vendre a tocar de la Pèrgola, davant de l’Hostal Valira. Hi anava acompanyant la meva mare. Barrejat amb la meva infància, era un món que enyoro, més innocent, més amable.

Històricament, els lligams entre Andorra i les contrades veïnes han estat sempre molt nombrosos i variats, des del més proper vincle familiar fins a tot tipus d’intercanvis: de vida, de comerç, de celebració. A poc a poc, amb el desenvolupament del país, vertiginós aquests darrers anys, la relació entre Andorra i la Seu, i per extensió amb les comarques al voltant, ha canviat notablement. Andorra, gràcies al seu creixement i al definitiu reconeixement internacional com a estat, ha esdevingut en bona mesura la capital del Pirineu, o un lloc indefugible de referència, almenys en aquest costat mitjà-oriental. Les Valls d’Andorra constitueixen avui dia un important nucli d’activitat i un gran vector de desenvolupament pel seu entorn, amb una influència econòmica que arriba ben lluny tot resseguint les vies de comunicació. I si bé no tot han estat beneficis, l’evolució del Principat ha permès molt majoritàriament de mantenir en millor vida un Pirineu amb escasses sortides laborals i, en conseqüència, amb una clara tendència a la despoblació.

Tanmateix, des d’una perspectiva andorrana, el creixement actual de les Valls no pot perllongar-se indefinidament. En molts aspectes –infraestructures, capacitat viària, construcció, erosió del medi– el país comença a trobar-se en tensió, sense haver arribat, ni molt menys, a les fantàstiques –en més d’un sentit de la paraula– projeccions de futur d’acord amb els plans d’urbanisme vigents. Ja avui ens tiben les costures. Es fa difícil trobar algú al carrer que no pensi que potser sí que ens hi hauríem de posar, que ho hauríem d’aturar o endreçar una mica. A la vegada, per mantenir el benestar, el país necessita seguir desenvolupant-se econòmicament. Però cada dia és més clar per a una gran majoria que no podem fer-ho de qualsevol manera. Cada cop menys persones a Andorra voldrien fer-ho continuant augmentant la pressió sobre un territori exigu. Com em comentava un prohom fa ben poc, un creixement sense massa mesura, que s’identifica i diu perseguir el luxe, bé pot acabar en un entorn gens atractiu, inviable i de mal viure-hi, més propi d’un suburbi.

Si fem un exercici de prospectiva i mirem el que pot ser l’Andorra del 2050, sembla que un procés raonable de desenvolupament ens pot fàcilment portar a depassar les fronteres del país tot apuntant a les comarques veïnes de l’Alt Pirineu i l’Arieja. Fins ara, sense negar les clares influències mútues, l’expandiment d’Andorra i del seu voltant s’ha donat en paral·lel, gairebé d’esquena, amb escassa concertació.

De manera alternativa, moltes són les veus, capitanejades pel Joan Ganyet i l’Antoni Pol, que des de fa temps defensen la consolidació, a partir de l’àrea funcional creada dins del Programa de Cooperació Transfronterera Espanya-França-Andorra (Poctefa) 2021-2027, d’un espai compartit que a banda del Principat abastaria la Cerdanya, l’Alt Urgell, els dos Pallars i l’Arieja. Els beneficis serien indiscutibles. El conjunt comprendria un ampli territori i més de 165.000 habitants i esdevindria un centre de gravetat capaç d’atreure l’atenció exterior, mobilitzar recursos i negociar millores en les infraestructures degudes per a tot aquest gran enclavament pirinenc. Andorra, que aportaria la seva empenta com a motor de creixement, podria disposar de l’extensió per satisfer les seves demandes de sòl industrial o de determinades infraestructures d’interès –també per les zones veïnes– que difícilment poden tenir cabuda a l’interior del país. Les comarques pirinenques podrien veure néixer noves oportunitats de treball per a una població a hores d’ara minvant, i afavorir l’arrelament en el territori i prevenir la pèrdua de serveis i la consegüent despoblació. Del costat andorrà disminuiria la dependència de la immigració.

L’acord d’associació ofereix el marc idoni en què encabir l’espai. Respectant la sobirania de cadascú, aquest podria prendre la forma d’una Agrupació Europea de Cooperació Territorial (AECT), com tantes n’hi ha, i podria beneficiar-se de fons europeus. La creació de l’AECT és una gran oportunitat: caldria començar per visualitzar-la, per identificar-ne els desafiaments i per la resolució de les barreres –de prejudicis i voluntats, en primer lloc– però també de comunicacions, i potser també altres que poguessin limitar el creixement ordenat de la zona. Amb clares sinergies entre el Principat d’Andorra i el Pirineu que l’envolta, l’espai Andorra-Alt Pirineu-Arieja esdevindria, de forma gairebé natural, la nova frontera del desenvolupament de les Valls.

Més enllà de la caricatura d’un Pirineu bucòlic, d’un idealitzat jardí de Barcelona en què tota activitat econòmica ha de ser limitada, o de pati del darrere d’Andorra, on el Principat estableix les infraestructures que requereix pel seu funcionament, si fem les coses bé, les comarques pirinenques podrien apostar per un desenvolupament endreçat, harmònic i respectuós que permeti als seus pobladors de fer-hi vida com qualsevol altre ciutadà sense haver de patir-ne mancances. Per al Pirineu, es tractaria d’una ordenació del territori per afavorir un creixement sostenible tot integrant proactivament l’existència d’Andorra, el seu ésser internacional i la seva indiscutible força de gravetat.

Per al Principat, la creació de l’espai funcional seria el corol·lari gairebé inexorable de la diversificació econòmica, si el país vol deixar de fiar el seu progrés al camí incert d’un turisme encara més massiu i d’una construcció desbordant. Perquè es fa difícil pensar en una política de diversificació que ben segur demanarà sòl a un preu raonable si limitem l’horitzó al molt escàs territori andorrà. Per a Andorra, que necessita la diversificació econòmica per mantenir un cert nivell de benestar sense aprofundir la depredació paisatgística i mediambiental, la creació de l’espai Andorra-Alt Pirineu-Arieja hauria de ser una prioritat estratègica, amb un pla d’acció prou clar.