Greu

Que sigui tan difícil exercir el dret a un habitatge (digne) és un problema greu. I aquí ho és, cada cop més. Podíem llegir l’altre dia en aquest mateix mitjà una valoració de gairebé 5.000 euros el metre quadrat (més de 4.900). Potser es referia a la compra dels de nova construcció, però no deixa de ser un referent.

No és estranya, doncs, la protesta popular. Aquí, on anys enrere la demostració tradicional del Primer de Maig amb prou feines reunia un centenar de participants, ja n’hem conegut una de massiva –proporcionalment– per reivindicar que el dret reconegut per la Constitució deixi de ser paper mullat.

Algú ha arribat a parlar d’alguna persona que s’ha vist obligada a viure –eufemisme– en un traster, que se suposa que no té aigua corrent, ni calefacció, per molt que els hiverns no siguin el que eren (l’actual ha estat qualificat del més càlid des de la dècada dels cinquanta).

I ja està anunciada per al mes vinent la segona marxa, que, segons tots els indicis, tindrà un poder de convocatòria igual o superior.

Ja fa anys que algun líder polític, autoconsiderat d’Esquerra i encara actiu, va manifestar que els treballadors immigrants podien trobar acomodo a la Seu per esdevenir transfronterers. Així, en sec i sense cap mena de vergonya.

Viure en un altre país, per més que sigui veí i a pocs quilòmetres, comporta problemes afegits. Per començar, els costos: en transport i en el bé que va apreciant-se més i més amb el pas dels anys: el temps. Fins i tot quan no es tracta d’un dia d’especial, entrada –i després sortida– per la frontera del Runer, que fa impredictible l’hora d’arribada al lloc de destinació.

Amb un sou –siguem optimistes– de dos mil euros, qui pot pagar-ne més d’un miler per tenir un sostre i un llit. I no diguem ja el cost d’una llar per a una família tradicional, de parella i fill (o fills).

Hom podria sospitar que ja existeixen casos de llits calents, com al quart món, un llit ocupat per dues o més persones amb horaris laborals prou diferents per rellevar-se en les hores de descans.

Hi havia fa anys al País Basc una parella de periodistes esportius ben coneguts –també– per compartir habitació d’hotel en els desplaçaments. Sense cap incomoditat: un era matiner de mena; l’altre gau txori –ocell de nit, diuen enllà– empedreït. De manera que quan el primer es llevava per anar a la primera missa, el segon tornava després d’haver gaudit de la nit.

Aquest acord-costum, però, era voluntari i per gaudi. A més, feien servir llits diferents, perquè les habitacions que compartien eren, naturalment, dobles. Fa dècades, durant un dels breus mandats del cap de Govern Òscar Ribas (a.c.s), es va encarregar un estudi –el que darrerament s’ha anomenat prova de càrrega de població– a una empresa solvent de França. I, si encara no falla del tot la memòria, el document concloïa que el nombre ideal d’habitants fixos, per viure amb comoditat, havia de ser de seixanta mil.

Tot i la dificultat –i la discrepància entre les xifres oficials, segons les fonts– no sembla agosarat estimar que som ja més de vuitanta mil els documentats oficialment i legal. Sense afegir-hi transfronterers ni residents passius ni turistes d’estades indefinides.

Amb tot plegat, sembla que manifestar-se per reivindicar l’accés a un habitatge digne és quelcom just, i fins i tot necessari, encara que el resultat efectiu sigui dubtós, per molt que les institucions polítiques no parin d’anunciar mesures per pal·liar aquest problema –eliminar-lo sembla impossible–, potser el més greu de la nostra societat actual.