Del rou de la cova al Museu Nacional

Diumenge passat, a la secció de Cultura del Diari d’Andorra, l’Oliver Vergés publicava una entrevista molt amena i fluïda, alhora que sòlida, amb Eudald Guillamet. Persona discreta, escadussera en aparicions públiques, acostuma a dir les coses amb concreció i missatge. “Soc home de cova, de bastida, no de despatx”, en destacava l’entrevista. I no ho deia pas per ser de temperament assilvestrat, però sí que s’expressava com qui ha voltat per tot el món per motius de treball. La seva feina, que no és altra que la de restaurador, la de netejador i preservador de pintures rupestres, així ho mana. L’Eudald Guillamet és una eminència mundial en la seva professió i l’ha desenvolupat durant cinquanta anys dins de coves (“soc home de cova”), de balmes, d’esplugues, d’abrics. Però també ho ha fet en esglésies d’Andorra, de jove, en la seva etapa inicial al servei de Patrimoni, al costat del Pere Canturri, en tombes egípcies, en jaciments punters com Atapuerca, en edificis emblemàtics com al Palau de les Nacions Unides de Ginebra, a la cúpula de la Sala dels Drets Humans, ideada i projectada per l’artista Miquel Barceló. O aquí a Andorra i ben candent, en les directrius de les obres (que són a punt de començar) de rehabilitació i reforma de Casa de la Vall, juntament amb Xavier Llovera.

Però és en l’art rupestre on la feina de l’Eudald Guillamet hi té comptabilitzats més dies i més nits, perquè treballar dins d’una cova, on el temps s’aquieta i s’acavalla a la vegada, és ben diferent de fer-ho a l’aire lliure o sota cobert d’un edifici. A les coves, la dimensió sensitiva es veu limitada pel que fa a la vista, focalitzant amb llum artificial la paret, el terra o el sostre i, a la vegada, s’accentua el sentit de l’oïda, justament pel silenci sepulcral, només trencat a vegades, i no sempre, per alguna gota d’aigua que cau i es fon en una tolla. Així que la foscor i el silenci han envoltat l’Eudald Guillamet durant anys, mentre quiet davant d’una pintura, un gravat, una mascara efectuada per mà humana fa fins a quaranta mil anys, ha treballat en la neteja i preserevació dels murals rupestres. I això, ben segur, li ha forjat un enduriment del caràcter, un temperament aplomat, un prescindir de superficialitats quan has notat la fondària del temps i de la humanitat –cara a cara–, davant unes imatges executades, fetes fa tants milers d’anys. En la solitud de la cova, en el silenci, segur que d’una manera o altra, les veus d’aquella gent antiga que s’hi expressaven pintant i gravant a les parets o a l’argila les seves volences i les seves tirades vitals, han passat pel cap de l’Eudald Guillamet, les ha sentit, tot i ser, a vegades, tan insondables, tan difícils d’interpretar. Em refereixo a aquells signes o formes pintades generalment de color vermell, a vegades una simple ratlla contínua, a vegades una línia de punts, altres aquell traç que porta gepa i fa com una enclusa. Hem d’entendre que per a aquella gent antiga, paleolítica, eren senyals termenals, com si diguéssim creus de terme, marcadors de les diferents sales, estances de la cova i així les tenien com a indicadors. Però bé, com diu l’Eudald: “Nosaltres no interpretem què volen dir.” Potser perquè la ment humana atresora memòria vivencial i actua per impulsos externs i tot i que sentim i notem aquell repunt a l’esperit davant de fenòmens atmosfèrics com tronades, xàfecs, nevades, albes i capvespres, com ja notaven al paleolític, saber penetrar en el significat, en la felicitat d’aquella gent, va més enllà que el viure, com vivien ells, el trencar el dia, el fer-se fosc, la cantarella de la deu generosa o la remor del riu, el so de les ones del mar arribant amoroses als arenals o trencant embogides als rompents, el llamp fulgent o l’esclat poderós del tro. Aquestes són coses que sentien, que escoltaven, que veien, com ara també el brunzir de les abelles, la cantúria dels ocells, el crit de l’esparver caçador, el bram dels cérvols, l’udol dels llops, tal com les podem veure i escoltar nosaltres. Imagino també l’Eudald treballant en balmes, a plena llum, tota una sensació distinta a la de dins de la cova, potser més fugaç, però igual de fonda en humanitat, com a l’hora de ser, durant un mes seguit, en una cova ornada de Cantàbria, moltes hores sol, fit a fit mirant amb la seva mirada penetrant la d’aquella gent antiga, admirant la bellesa de les figures, estàtica a la paret, movedissa a la nostra ment.

Al final de l’entrevista l’Eudald Guillamet parla del Museu Nacional, de com fora d’important per difondre el patrimoni andorrà de totes les èpoques. Una altra veu que ho demana, i aquesta molt qualificada. Que qui l’ha d’escoltar ho faci, que d’una vegada el Museu Nacional tiri endavant, perquè no és només que sigui necessari tenir-lo, sinó perquè és de sentit comú.

Acabarem dedicant a l’Eudald Guillamet i al recordat Pere Canturri uns versos extrets del poema El meu país un roc, de Josep Vicenç Foix, escrit allà, a les fondalades dels Torrents de Lladurs l’any 1939, en què parla del rou de la caverna, de la mullena de la cova, del somicar de les entranyes de la terra, del ser “hereus de la nit eterna amb els astres per caliu”: “Amb erols a tots els vents:/ Tots hi són, sense misteri,/ Sota creus en captiveri/ En un delta de torrents.// Lliberts, i durs, amb alous,/ Llur fona en rosa de cercles/ Colpia el menhir dels segles/ En una tardor de bous./ Oh mels pures del paratge!/ Recobrar, dels meus, la imatge,/Aigua enllà de l’hort furtiu,/ Molls del rou de la caverna,/ Hereus de la nit eterna/ Amb els astres per caliu!// Si entre els pics em puny la ment,/ La flor de l’alba m’aroma/ Amb clarors de l’ampla coma:/ Só la pedra en calm clement/ Fita en un coll de miracle,/ De tots, i de mi, l’oracle;/ Vaig i vinc de roc a roc/ –O pasturo palets tosos/ En un bosc de crits confosos–/ I, en ser fosc, hi vento foc.”