I per on passaria el tramvia?

Està molt bé impulsar iniciatives transfrontereres entre Andorra i Catalunya, perquè ser veïns fa necessaris lligams, col·laboracions, voluntats d’entendre’s. Aquesta setmana ha tret el cap un altre cop el famós tramvia, el que el pare de l’actual secretari d’Estat de Transició Energètica, Transports i Mobilitat, David Forné, i en el seu moment cap de Govern, Marc Forné, va posar sobre la taula per dotar les parròquies d’Andorra la Vella i d’Escaldes-Engordany d’un metro aeri, sobre pilones, per tal de pacificar el trànsit que en aquells deu anys en què va ser cap de Govern (1994-2005) provocava ja moltes cues, de les de veritat. Cues que patien la gent que baixava des de la Massana, Ordino o Encamp, a treballar a Andorra la Vella, a les Escaldes, a Sant Julià. Això passava els dies laborables i els caps de setmana i dies festius, les cues eren les corresponents als turistes que arribaven per la frontera del Runer, aquestes tant d’entrada com de sortida del país. Les dels dies de cada dia van veure’s molt reduïdes, molt alleugerides, de primer amb la construcció del túnel nou de Sant Antoni de la Grella i després amb l’eixamplament del túnel vell, per tal de tenir un túnel de pujada i un de baixada, però sobretot amb la construcció del túnel del Pont Pla (2006) i després amb el túnel de les Dos Valires (2012), una foradada doble, aquesta, a voltes criticada, però que presta un gran servei entre les dues riberes, la de la Valira d’Orient, a la banda d’Encamp, i la de la Valira del Nord, a la banda de la Massana i Ordino. El túnel de les Dos Valires –que potser seria més correcte anomenar de les Dues Valires–, possibilita el trànsit de camions i d’autocars, a més dels cotxes privats, sense necessitat d’haver de travessar les Escaldes pel mig. Aquests túnels s’anaven afegint al d’Envalira, en servei des de l’any 2002. Després, i ja situats a Sant Julià de Lòria, arribaria el túnel de la Tàpia (el dia de Nadal de 2012) i amb el tunel de Rocafort, previst de ser operatiu el 2027, les obres de túnels per trànsit rodats estarien satisfetes.

Ens hem distret amb els túnels, una mica del tramvia, d’aquell primer metro aeri que proposava, quan va ser cap de Govern, Marc Forné, i que hauria estat un bon encert de materialitzar-lo, atès que encara es podia mig encabir a la trama urbana i viària de fa vint-i-cinc o trenta anys. El seu fill, com dèiem, com a secretari d’Estat de Transició Energètica, Transports i Mobilitat, exposa tres dècades després la proposta que el Govern d’Andorra farà al programa Poctefa de la Unió Europea, de compartir amb Catalunya l’estudi de viabilitat de construcció d’un tramvia entre la frontera del Runer i la Seu d’Urgell, a banda de l’estudi que dins el país ja fa pel seu compte el Govern. La notícia, com és natural, genera la sana expectació, perquè de la mateixa manera que aquell metro aeri del Govern Forné hauria estat bona eina de mobilitat diària, un tramvia fins a la Seu també ho seria. Un bon transport sobretot per a la mobilitat diària, ja que perquè fos utilitzat pel turisme, la dinàmica i el per se del propi tarannà del turista, poc el faria servir. Però la gran pega, l’escull més important, a part del cost econòmic de construir-lo i de fer-ne el manteniment, és el traçat, perquè tal com està el corredor de la vall de la Valira, entre la Farga de Moles i la Seu, és molt difícil de fer passar un tramvia sobre rail, perquè hi ha obstacles de tota mena: el poble d’Anserall, unes quantes cases de pagès, la central hidroelèctrica de Santa Llúcia i la de Cortingles, els recs i sobretot la carretera actual. Amb aquest panorama, el tramvia s’hauria de fer entrar amb calçador. A no ser que s’optés, precisament, per la idea de fer-lo aeri, reprenent la idea de Marc Forné de fer-lo seguint el traçat de la Gran Valira. Un monoraïl, com apunten els més preclars entesos en mobilitat urbana, a l’estil dels que funcionen a la Xina, on la saturació a peu pla, és a dir, a nivell de terra, no admet cap mena d’artèria més. L’obra d’enginyeria seria, en qualsevol cas, de les que requereixen temps i recursos, del tot necessaris per a altres prioritats, com ara veure construït el nou hospital de la Seu d’Urgell, que ha de finançar la Generalitat i que fa tants anys i panys (des de 1992) que la gent de l’Alt Urgell espera que esperaràs.

Veurem com van les coses del tramvia internacional. De moment, la il·lusió d’escoltar: “Pròxima parada: la Borda Blanca; pròxima parada: Cortingles; pròxima parada: Anserall; pròxima parada: Castellciutat-la Seu”, és, per aquelles coses la vida, un ensonyament que ens podem permetre de franc.