La guerra que no acaba
Havia de durar tres dies i avui ja portem tres anys
Es compleixen avui els 3 anys de l’inici de la invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus.
Ja l’any passat vaig dedicar una Tribuna al segon aniversari, desitjant en aquell moment no haver d’escriure la d’avui. Penso que ja comença a ser una guerra massa llarga. No tant com, per exemple, la Segona Guerra Mundial, que va durar sis anys i un dia –de l’1 de setembre de 1939 al 2 de setembre de 1945–, però ja quasi com la Primera, que va durar 4 anys, 3 mesos i 14 dies –del 24 de juliol de 1914 a l’11 de novembre de 1918–.
Recordo que aquell fatídic dia 24 de febrer de 2022 jo estava precisament anant a l’aeroport de Barcelona per dirigir-me a Kíiv en avió quan la meva assistenta Natacha em va trucar per dir-me que me’n tornés cap a casa, perquè Rússia estava bombardejant Kíiv i l’aeroport havia quedat inutilitzat.
El cel em va caure a sobre, i durant el retorn a Andorra vaig imaginar el pitjor mentre escoltava per la ràdio les primeres notícies, que informaven del moviment d’una columna de 60 km de tancs russos que es dirigien a la nostra capital amb el propòsit d’ocupar-la.
Més tard, vàrem saber que dins els tancs els russos portaven uniformes de gala per efectuar una desfilada triomfal a la seva arribada on presumptament la població ucraïnesa els havia d’aclamar com a herois que havien vingut a alliberar el poble. Somiar és gratis.
En les hores que varen seguir, el president francès, Emmanuel Macron, va telefonar a Volodímir Zelenski per proposar-li d’anar a l’ambaixada francesa, on coordinarien un pla perquè pogués escapar a Occident, a la qual cosa Zelenski li va contestar: “No necessito un taxi, sinó armament per defensar el meu país”. I, en aquell moment, vaig comprendre que no hi havia res perdut. Teníem un president preparat per lluitar i disposat al que fes falta.
El que va passar els mesos posteriors és ben conegut de tots: Ucraïna va deixar atònit tot el món amb un coratge i una valentia que va excedir les previsions més optimistes que fins avui han fet viure a Rússia les pitjors vergonyes i humiliacions. El país més gran del món, el que en teoria era el segon exèrcit més potent del planeta, ha hagut de rebaixar-se a implorar l’ajut de l’Iran, la complicitat de la Xina i les tropes de Corea del Nord per poder enfrontar-se amb un país com Ucraïna, 30 vegades més petit, que lluita a una proporció de 10 soldats contra un i que ha aconseguit ocupar la regió de Kursk, que constitueix la primera incursió dins el seu territori des de fa 80 anys, quan varen també ser envaïts pels exèrcits de Hitler.
Avui, a l’inici del tercer any de la guerra, amb l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units, la conjuntura ha experimentat canvis significatius i a l’hora d’escriure aquesta Tribuna no estem segurs de res.
Per una banda, el front de guerra està bloquejat i sembla que cap de les dues parts és capaç d’assolir el seu objectiu, ni el de la invasió total de la nació ucraïnesa per part de Rússia ni el de recuperar els terrenys ocupats del Donbàs i Crimea per part ucraïnesa.
El comportament de Trump, que serà amb certesa decisiu en el resultat final del conflicte, és una incògnita, però la seva desafecció pels valors convencionals i per l’ordre establert no garanteix el respecte de les regles fonamentades de no envair sota cap concepte un estat sobirà ni fer prevaldre la força per sobre del dret. Trump és un home imprevisible rodejat d’un equip voluble, la qual cosa no permet analitzar amb certesa els seus pensaments, però sembla evident que no representa la garantia del dret internacional.
Sense parlar dels beneficis acordats a Rússia abans de començar la taula de negociació o les seves declaracions dubtant de la legalitat del president Zelenski. Tractar-lo de dictador no té cap sentit, i pretendre que la guerra va ser iniciada per Ucraïna és una veritable poca-soltada.
Entrem en un període confús i perillós i no sabem què passarà. La situació actual és inestable i tot dependrà de la postura final dels Estats Units i el compromís d’Europa a un pla d’ajut fiable.
Arribar a un alto el foc és possible, però la pau em sembla aleatòria. Em sorprèn que es parla molt del dilema entre la cessió de terra i la integritat territorial o de la reconstrucció, però no del que passarà amb els 32.000 nens robats dels quals no parla ningú.
Perquè en una guerra el més decisiu no és el que passa al front, sinó el context, i podeu estar segurs que Ucraïna no ha dit la seva última paraula. Com va respondre aquell soldat de primera línia consultat sobre les possibilitats de victòria, “si els de darrere fan el que han de fer, guanyarem segur”.