Camps

Les imatges vistes al mateix Diari semblen donar la raó al Girona quan es nega a jugar el partit de la Copa Catalunya a l’Estadi Nacional. Fer compatible un mateix terreny per a rugbi i futbol és difícil sense un manteniment suplementari. Els petits forats que fan els xutadors de l’oval per als tirs a pals esdevenen una trampa per a turmells de futbolistes, sense una feina acurada d’anivellament. I perquè la gespa torni a ser llisa i curta, a la mida homologable en mil·límetres per a enfrontaments d’elit.

Potser als tricolors els aniria bé un camp irregular, com a la Reial Societat l’Atotxa enfangat per rebre adversaris superiors, com es va demostrar en una eliminatòria inoblidable de Copa, resolta a l’anada pels txuri-urdin a casa seva. Més tard, amb aquell conjunt campió d’Arkonada, al petit diable López Ufarte les necessitats, fins i tot de Kortabarria i Gajate, van girar com un mitjó i els calia una gespa com una catifa per desenvolupar-hi les grans qualitats.

L’Andorra, per la seva banda, ja sap què és guanyar la Copa Catalunya. Almenys en una edició, quan, com ara, competien també els equips de primera divisió del Principat veí, que no van participar en totes les edicions. En aquella competició històrica van haver de patir per aconseguir la victòria final contra l’Espanyol, als penals decisius.

Ara ja no hi ha, ni a Guipúscoa ni a Galícia, equips de la primera divisió espanyola que busquin avantatge en terrenys enfangats, d’altra banda exigents d’una forma física excepcional i d’una cura extrema contra el risc de lesions.

Així, amb el que sembla excel·lent criteri per part de qui ha decidit, l’Andorra-Girona del campionat català va quedar ajornat per a “dies millors” de la gespa. Sembla que ni el Comunal de la capital ni el nou de la Federació a Encamp –encara per rematar i inaugurar– reunirien les condicions exigibles.

D’altra banda, el propietari de la franquícia andorrana ja ha dit, amb tot el seu poder –i prepotència?– que els seus mai no jugaran a Encamp, parròquia que perd, així, un poder de convocatòria més que la pugui allunyar de la condició limitada a la de “vila dormitori”.

En definitiva, que l’Andorra –si passeu pel Nacional veureu el seu logotip pertot, com si fos el veritable amo de la instal·lació–, amb compensació econòmica al VPC de l’oval, sembla que es quedarà sol –tret d’esdeveniments veritablement extraordinaris–, al mal anomenat estadi al costat del poliesportiu –no té els espais per a l’aletisme que en justificarien el nom plenament i estricta– i predominaran com a activitat els partits de l’FC Andorra, sembla que amb unes assistències ara més espaiades de l’amo, pel que diuen desplaçat més a prop de Miami, per cuidar els nens que va fer amb l’estrella de la cançó de Barranquilla.

Els encampadans aficionats a l’esport de l’oval probablement han guanyat els partits del seu joc predilecte a la Mola, com qui diu al costat de casa. Fins i tot gratuïtament, des de la vora de la carretera, si la solidaritat amb el club no els arriba per pagar abonament o entrada puntual.

Sempre s’ha parlat del rugbi com a esport plenament “amateur”, almenys fins fa pocs anys, en què les limitacions als jugadors pel passaport eren escasses, o nul·les, fins i tot a les seleccions nacionals i en què l’esportivitat era imprescindible per evitar accidents veritablement greus.

Per això es deia entre els seguidors britànics que aquest és un esport de vilans practicat per cavallers. Sovint amb una pregunta irònica afegida: “I el futbol, tot el contrari?”