Ens quedes, Xavi Fernández

La del Xavier Fernández va ser una generació de jovent lliure d’artificiositats tecnològiques i fent vida a peu de carrer. Ho dic per contrast amb el carregament de pantalles manuals i aplicacions miraculoses amb què naveguen –i per dissort alguns van, distrets, a la deriva–, els joves que d’aquí a cinquanta anys tindran l’edat del Xavi, 64, o la meva, 60. Les distraccions virtuals actuals, a les quals tenim accés les vint-i-quatre hores del dia, ens roben temps de conversa, temps de descans, temps de sortir al carrer i passejar o quedar amb la colla i anar per exemple, a assajar una obra de teatre. Això és el que el Xavi Fernández feia a la Seu d’Urgell en aquells gloriosos temps dels anys vuitanta del segle passat. El teatre que ens oferia el grup de teatre de la Seu, L’Esquella de la Torratxa, amb el Xavi i un seguit d’actors i actrius aficionats, alegres i vitals: Pere Tomàs, Andreu Campillo, Jordi Ausàs, Montse Guiu, Esther Guitart, Carlos Galindo, Albert Villaró, Xavier Antich, Montse Armengol, Ramon Aril, Carlos Maestre, Montse Caminal, Alfons Carrillo, Esther Carrillo, Berna Canut, Gemma Santos, Maica Sebastià, Carmen Ruiz, Antoni Rey, Joan Galabert, Xavi Galabert, Ramon Miñambres, Ramon Clotet, Teresa García, Albert Ambatlle, Viqui Estany, Elvi Muntó, Joan Cerqueda, Imma Barral i no em voldria deixar ningú dels que surten a la fotografia de 1982 al final de la representació, al cinema de La Salle, de L’amansiment de l’harpia, un Shakespeare que van brodar. Una fotografia que amb la marxa del Xavi corre per la Seu i ens activa el sentiment. Més endavant s’atrevien amb És així si us ho sembla, de Pirandello.

El Xavi Fernández ha marxat aquest dijous, ha vist baixar el teló per darrera vegada. Se li ha parat el cor. De la llista de components del grup de teatre L’Esquella de la Torratxa, altres van marxar també fa anys: el Carlos Maestre, l’Alfons Carrillo. Els recordem tantes vegades, quan els records ens fan reviure moments i vivències, quan en trobades girem la vista enrere per parlar d’aquells temps de joventut. Així ens fa l’efecte que encara hi són. A partir d’avui el Xavi Fernàndez també hi serà, també en quedarà de Xavi, si em permeteu fer un símil amb el seu personatge del Sisquet de Cal Sinquede, amb el qual ens ha fet ser més feliços els darrers anys de la vida cultural andorrana. Perquè si ell s’ho passava bé dalt de l’escenari o explicant històries, fent de Sisquet, els que assistíem com a espectadors encara ens ho passàvem més bé. El Xavi era alegroi i bon minyó, “un bon tio”, com em diu el Climent Miró. I ho era, certament, i et feia compartir la seva visió oberta i positiva del món, per més que li fessin mal –i se’n dolia públicament–, tantes realitats injustes, forassenyades i artificioses del viure d’avui en dia. Era un tros de cos, una corpenta i un doll de veu que quan convenia la feia sonar com un corn. Ara recordo, amb emoció, una vegada, a la Massana, a meitat dels anys noranta, berenant els dos en un cafè mentre a fora queia una nevada de les fortes. Li vaig dir que segons quins moments em recordava el José Antonio Labordeta, pel tarannà, pel caràcter, per ser bonàs moltes vegades i geniüt quan calia ser-ne. El Xavi va fer un somriure infinit d’aprovació. Aquell somriure silent, de bon tracte, de mirada audaç. Aquell somriure.

Trobareu en els mitjans de comunicació, que en parlen merescudament, la seva trajectòria en el món del teatre. El Pere Tomàs, el Joan Hernández, el Roger Casamajor, aquests dies el bressolaran amb les paraules com a amic i com a company d’escenari. Veureu que va fer moltes coses. Jo el vull recordar quan aquest novembre ha fet quinze anys, el 2009, del rodatge del documental produït i dirigit pel Toni Lombarte: El camí d’Ermengol, en motiu de la celebració del Mil·lenari de Sant Ermengol. El Xavi feia de germà Ponç, burxeta conseller del bisbe Ermengol, recreat pel Pere Tomàs. El Joan Hernández, de mestre d’obra del camí dels Pontarrons. En el rodatge, ens ho vam passar molt bé. El dia més pletòric va ser justament gravant la construcció d’un dels pontarrons. Ara em ve al cap el Xavi passant Segre amb la barqueta que estiràvem des de l’altre costat del riu. Barqueta que amb ell a sobre semblava més una clova de nou. També al Pont de Bar, gravant la històrica i mortal caiguda del bisbe Ermengol el 3 de novembre de 1035, aquella tarda de fred intens i negror en fer-se fosc, refent-nos de la fredor i la humitat del riu amb el caliu de la xera que vam encendre amb la Sofia i que ens va servir també per coure botifarra i cansalada, un regal que vam viure tota la colla d’actors i col·laboradors amb el somriure incansable i ara ja etern del Xavi, a qui li diem: ens quedes, Xavi Fernández.