Els límits de la indecència

La repugnant exhibició pública dels presumptes autors de l’atemptat del Teatre Crocus Hall de Krasnogorsk, al nord de Moscou, que van comparèixer en unes condicions físiques deplorables, constitueixen un flagrant mancament a totes les normes universals sobre el tracte a dispensar a un detingut, sigui quin sigui el delicte que hagi comès, perquè els detinguts també tenen uns drets que cal respectar.

S’ha de tenir en compte, a més, que es tracta d’una detenció preventiva, que han estat cautelarment arrestats només com a presumptes autors del crim, i que ara per ara no han estat jutjats, encara que, i sé del que parlo perquè hi he fet més de 150 viatges, a Rússia la justícia està molt lluny de fer honor al seu enunciat.

Tots hem vist el deplorable estat físic que presentaven els quatre arrestats, amb ulls morats, estigmes de forts cops rebuts per tot el cos i fins i tot un a qui havien tallat una orella, que suposadament li varen posar a la boca per fer-li engolir.

Inhumà i deplorable. Una salvatjada. Aquest és el futur que volien per a Ucraïna?

Els informes de les presons russes sobre el tracte al qual estan sotmesos els seus residents és preocupant. Segons estudis de la més alta fiabilitat, tot empresonat en un centre rus rep maltractaments, que poden anar des de cops fins a descàrregues elèctriques en zones íntimes, ser regat per orina i excrements o violació. Les xifres són aterridores, el 63% reben alguna mena de tortura i el 23% són violats.

És a bastament conegut que en entrar els carcellers presenten un menú amb una relació de possibles maltractaments i se’ls qüestiona amb sorna preguntant: “Per quin apartat vols que comencem?”

Podeu trobar fàcilment per internet documentació sobre el que estic escrivint, i si podeu suportar emocions fortes aneu directament als relats de les presons russes dures com, per exemple, la del Llop Polar, o la de l’Os Blanc, on diuen que el millor que et pot passar és morir.

Alexander Soljenitsine, Premi Nobel de Literatura el 1970, ja va denunciar partint de la seva pròpia experiència, perquè hi va estar engarjolat del 1945 al 1956, aquesta realitat en la seva obra L’arxipèlag del Gulag, que publicada a París l’any 1973 descriu els sistemes de repressió a l’extinta Unió Soviètica, que els actuals mandataris del Kremlin apliquen encara avui. És un llibre altament recomanable, amb més de 200 testimonis reals.

Històricament, sabem que Rússia defensa uns valors molt diferents dels nostres, i en tot cas d’un valor moral molt inferior, però hi ha línies que no es poden traspassar en cap concepte, i els infractors hauran de respondre dels seus actes algun dia davant un tribunal internacional.

En la nostra civilització, l’empresonament, al marge del càstig imposat, té una funció molt concreta, que és facilitar al reclús els recursos necessaris per assolir la seva reinserció social, aquest és un dels valors democràtics que ens hem imposat i als quals ens devem.

El vergonyós espectacle de l’exposició dels arrestats del Tadjikistan és per sobre de tot un avís a navegants, “russos, aneu amb compte i mireu el que us pot passar si no us porteu bé”, per si encara fes falta proferir més amenaces a una societat civil russa moralment humiliada i abandonada a la malevolència dels seus dirigents.

Existeixen unes regles universals sobre el tracte a donar als presoners acceptades també per Rússia en el Conveni de Ginebra del 12 d’agost del 1949, i un protocol d’obligat compliment escrit en la Declaració dels Drets Humans del 10 de desembre del 1948, que dedica un ampli capítol als drets dels presoners i el manual dels seus funcionaris. Finalment, els ministeris de Justícia són els garants del respecte de la llei en cada país.

Res de tot això s’està complint dins el marc de la Federació Russa, motiu entre altres perquè el precipici entre ells i el nostre model occidental s’ampliï dia a dia, i previsiblement tardarà generacions a retrobar una normalitat que amb comportaments apropiats mai hauria hagut de desaparèixer.