Giberga

És ben cert que hi ha noms ben marcats en la història d’aquest país, d’aquestes valls andorranes, que ressonen per si sols quan passem per l’indret o quan algun fet o referència ens el porta a recordar. Un d’aquests noms, amb profunditat històrica, és Giberga i aquesta Pasqua el tenim al cap per la mort, dimarts passat, de Jordi Font Barés, el Giberga de l’Aldosa de la Massana. Se n’ha anat massa jove, a setanta-dos anys, i el seu nom s’escriurà a una llarga llista de caps de casa Giberga que ja trobem relacionats des de l’any 1383, si ens atenem i ho fem de grat, a les dades fornides per Albert Pujal Trullà al llibre Història de tots els noms de casa d’Andorra. Onomàstica andorrana anterior al Concili de Trento, publicat a Lleida per Pagès Editors el 2014. A l’entrada de Giberga/Gibergues, hi diu: “Del nom propi germànic Gairberga (‘que guarda la llança’). S’ha escrit Geriberga (913), Gerberga (922) i Girberga (1067). Forma part del grup dels noms patronímics, aquells que primer són nom de persona i després esdevenen cognom”. Després detalla les referències als Giberga trobades en documents, començant per Joan Giberga, quan representa, l’11 de maig de 1383, els homes de la Massana en la lluïció (pagament) d’un violari (renda vitalícia) feta a la vila de Puigcerdà i acabant amb Joan Giberga l’any 1548, quan fa entrega a Beatrix Palesa, vídua de l’Aldosa, de 32 ducats d’or per la venda de la terra dita lo Breral.

Els Giberga de l’Aldosa són una de les cases fortes de la parròquia de la Massana i de les Valls d’Andorra. Dir-ne casa forta equival a parlar de propietats, d’hisenda, de patrimoni tangible. Com totes les cases fortes del Pirineu, el seu patrimoni va lligat a la ramaderia, a la terra. Amb els segles, el treballar i la voluntat de preservar allò que pertany “a casa”, allò que és “de casa”, ha estat un dels pilars que han sostingut i fet possible la continuïtat de la casa en si, de la família, de la nissaga. Avui en dia encara podríem fer una llista no extensa, però sí prou llarga, d’aquelles cases fortes que arreu del Pirineu en anomenar-les, dir-ne el nom, ens transporta desenes d’anys i segles enrere. En aquest aspecte, esperem la propera publicació de l’amic David Gràcia, amb la qual ens farà anar per terres pirinenques enllaçant unes quantes famílies de renom, tal com ja va fer amb el llibre L’últim hereu. Casa el Tort d’Alós o la insòlita aventura de la família Arnalot, publicat per Pagès Editors a Lleida el 2011. És una manera, el repassar la història de les cases destacades, de reviure la manera de fer i els usos i costums de temps passats, sense els quals la configuració de l’època actual potser seria diferent de la que ens ha arribat. Perquè són les relacions humanes, el teixit fet de persones amb nom i cognoms, les que permeten el dia a dia dels nuclis familiars, de les cases i per extensió dels pobles i de les viles. Val a dir que parlar de cases avui en dia, en una societat andorrana composta per un conglomerat de gent vinguda de fora i de tantes procedències i tarannàs culturals diferents, costa de poder entendre per qui no està avesat en l’evolució social del país. I quan algú, que sí que ho sap, parla d’aquesta o de tal casa amb algú que ho desconeix, ha de fer un discurs pedagògic per posar-lo en context. I el fa conscient d’allò que hem dit suara: la configuració, l’estructura d’aquestes valls andorranes, de les veïnes valls pallareses o cerdanes, l’estructura social, l’han fet les persones, les cases, més fortes, més humils, que han treballat les seves respectives terres, les privades i les comunals.

Marxa el Jordi del Giberga massa jove encara. Em sap greu, perquè ha estat una persona que, discreta i sense fer soroll, ha treballat per una Aldosa equilibrada, amb camps per conrear i per respirar, ben conjugats amb unes instal·lacions turístiques proporcionades i d’agradable estada, com la piscina assolellada, que és un goig d’estiu. El recordarem passejant a bon pas pel camí de la Gonarda, fos un dia assolellat, en el bon temps, fos sota l’aiguaneu d’hivern. I el recordarem lligat al nom de casa seva, Giberga, perquè la virtut de la memòria, del record cap a les persones absents, és poder-les veure, ara ja amb el pensament, encara ens els seus indrets, en els seus quefers. I amb el seu record hi ajuntem amb sentiment el d’altres noms que un dia també van ser. Avui he de recordar, amb motiu del traspàs del Giberga, també tres altres noms de l’Aldosa que ja no hi són presencialment: la Millada, la Jepa i la senyora Maria, perquè sovint, en girar la vista enrere, les recordo passejant carretera amunt i carretera avall, Quan en tenien prou de passejar i de parlar, les veies totes tres assegudes al banc que el Giberga va deixar posar, quan elles li ho van demanar, ran del camp de sota la Dosadella. Aquell banc de clor groc, tan simple, tan senzill, però que tantes bones estones de tertúlia ha fet passar i que avui, conscients del pas del temps, ens toca el cor. Que per molts anys el puguem recordar, el Jordi del Giberga.