Ensisa

Quan es va començar a jubilar per edat i es va donar de baixa com exercent, l’any 1996, el company advocat Ramon Villeró em va passar alguns afers en els quals havia intervingut i em va donar alguns papers que guardava.

Un d’ells em va fer especial il·lusió: es tractava de la nota/informe que el comú de Canillo li havia demanat als inicis del seu treball com a advocat a Andorra, el mes de juny del 1959. Aquesta nota/informe, adreçada al consell de comú i escrita en dos fulls de paper comú de l’època (avui serien molts més fulls!) començava dient: “Complint el seu honrós encàrrec, acompanyo l’avantprojecte de concessió d’estació d’hivern a atorgar per aquesta Corporació a favor dels Srs. Miquel Baró, Josep Torrallardona i Martí Salvans, permetent-me senyalar a l’atenció de V. Hbles. Sries els següents punts...”.

En un dels punts de la seva nota/informe, l’advocat Ramon Villeró cridava l’atenció sobre la importància de l’obra a efectuar i el repte que suposava per als interessats. I, tenint en compte la importància de les obres i inversions a efectuar, la necessitat que la concessió fos llarga, fins a 75 o 90 anys deia... que havia de vincular “avui pel dia de demà i per molts anys a venir, la voluntat d’almenys tres generacions de ciutadans de la parròquia de Canillo”. I continuava dient: “Un termini tan llarg és natural quan es tracta d’obres de gran cost, com ara els ferrocarrils, els tramvies, el metro o seria avui el túnel de Soldeu a l’Hospitalet.”

I així, el 5 de juny del 1959 se signà davant el llavors notari públic de les Valls Rossend Jordana Besolí la corresponent escriptura que s’intitula “de protocol·lització del contracte de concessió”, que s’atorga per un termini de 75 anys, “més el temps invertit en la construcció de la instal·lació principal”.

Des d’un bon inici, el banc Crèdit Andorrà donà suport al projecte i als seus impulsors; primer ho feu amb el finançament i poc temps després de constituir-se la societat concessionària Esports de Neu Soldeu-Incles, SA (Ensisa) l’any 1963, participant amb el 10% del seu capital social. Acompanyament i suport que ha durat fins al dia d’avui i que encara continua, essent un exemple clar dels fruits que pot donar una col·laboració publicoprivada en l’àmbit d’una activitat empresarial en què també té molt a veure d’interès general i alguns valors.

L’any 1985, quan vaig ser jove cònsol major de Canillo, el comú maldava per esdevenir soci d’Ensisa; s’havia convertit en una necessitat i un autèntic anhel per al consell de comú. I així, en mèrits de l’escriptura pública atorgada el mes de desembre del 1987 (ampliació de capital), el comú de Canillo va esdevenir propietari del 33% del capital social de la societat concessionària, augmentant posteriorment la seva participació l’any 1994 fins a un percentatge lleugerament superior al 50%, compartit amb un petit percentatge dels successors dels tres fundadors i amb Crèdit Andorrà com a soci de referència amb el restant percentatge superior al 49% del capital social i prèvia la signatura d’un conveni de col·laboració i pactes d’accionistes l’any 1993.

Després dels acords comercials per a l’explotació del domini Grandvalira mitjançant Nevasa, avui dia Ensisa integra l’explotació de la seva històrica i consolidada estació d’esquí de Soldeu-el Tarter amb Arinsal Pal de la Massana sota el nom de SETAP365, amb la voluntat de mantenir oberta l’activitat de les dos estacions amb l’oferta d’hivern i d’estiu durant tots els dies de l’any, i com un autèntic projecte de país que situa el Principat d’Andorra com un destí de neu dels Top 10 mundials.

La setmana passada vaig rebre la invitació del cònsol major de Canillo i president de SETAP365, Jordi Alcobé Font, per assistir a l’acte commemoratiu del 60è aniversari de la inauguració de l’estació d’esquí de Soldeu, que va tenir lloc el 8 de març del 1964.

No hi vaig poder assistir per la necessitat d’intervenir quirúrgicament d’urgència a Barcelona un membre de la família (el nostre gosset Coco, avui ja restablert), però els que hi van ser presents m’han dit que va ser un acte emotiu i molt entranyable. Felicito els cònsols de Canillo per l’organització de l’esdeveniment! Després de les explicacions generals, el cònsol major va convidar a parlar els presents.

Com a antic cònsol major i veí de Canillo m’hauria agradat dir alguna cosa. En parlar d’Ensisa i de la neu a Canillo, dels principis de l’esquí amb els esquís de fusta i pujant a peu molta estona per baixar en un moment, les vivències broten. Ara ho faig en aquesta Tribuna: d’una banda, per reviure els meus records de petit, quan a les vacances o durant els caps de setmana i festius treballava a l’estació d’esquí, com hem fet molts veïns de Canillo (el meu pare, a la foto amb la placa d’Ensisa que molts recordaran al jersei, també). Crec que gairebé totes les famílies deuen tenir algun familiar que durant els anys hi ha treballat en algun moment, a les pistes o a l’escola d’esquí, com el meu germà Jordi. Hem viscut junts la vida de l’estació d’esquí de Soldeu, que els canillencs sempre hem sentit com a nostra, amb els seus valors relacionats amb la neu, la pràctica de l’esquí i l’esforç, emmarcats als principis amb la cruesa i rigor dels antics hiverns a Andorra.

D’altra banda, recordar la impressió que em va causar l’allau del teleesquí de La Llosada (al qual s’havia d’arribar remant amb els esquís des dels Espiolets) el mes de febrer l’any 1972; quan de ben jove vaig ajudar a recercar les víctimes enterrades a la neu amb els tradicionals llargs pals de fusta. Una terrible experiència, que es va endur tres vides en un remuntador que pocs moments abans jo havia utilitzat per pujar al cap de la serra. Amb l’allau, la consciència del perill que també porta la muntanya es va fer ben real per a tots...

També recordar, amb el cònsol menor i tots els membres del consell de comú dels anys 1984-1985, les llargues i intenses converses i debats per esdevenir socis d’Ensisa, culminades amb èxit l’any 1986, poc temps després que jo deixés el càrrec de cònsol major en haver estat nomenat batlle episcopal com a successor de qui precisament havia estat un dels socis fundadors d’Ensisa, Josep Torrallardona Naudí, un home just i patidor.

Finalment, entre els bons records, la complicada reunió de poble al Palau de Gel de Canillo un dia del mes de març de l’any 1995 per a la connexió directa del nucli urbà del poble de Soldeu amb l’estació d’esquí mitjançant un telecabina. Reunió de poble en què malgrat les fortes resistències llavors existents per part de molts i que es van haver de superar, va triomfar el parer favorable per a la construcció del telecabina que avui és una realitat, sobre la base del projecte unitari del Grup Taure i la signatura dels corresponents acords entre el comú de Canillo, Ensisa i el privat el 29 de desembre del 1995.

A la història de l’estació d’esquí de Soldeu-el Tarter (Ensisa) hi ha molts factors, fets i persones que hi han contribuït. Entre tots i amb les moltes aportacions s’ha fet i avui és un èxit, que permet posar en valor i gaudir d’un dels principals actius de què disposen els comuns al Principat d’Andorra, que són els terrenys comunals que abasten un 95% del territori nacional.

Tradicionalment, els comuns tenien el domini i la gestió dels béns comunals, i ara amb la Constitució i la Llei qualificada de les seves competències en tenen l’administració, gestió i govern, amb l’aprofitament i explotació dels recursos naturals que s’hi troben, com ara tales de boscos, camps de neu, aigües i minerals. Pel bé del país desitjo llarga vida a la seva explotació de forma equilibrada, profitosa i racional. Crec que Ensisa n’ha estat –i n’és– un exemple.

* Xavier Jordana Rossell, Advocat i Excònsol major de Canillo