La prevenció: eix essencial per una lluita eficaç contra la criminalitat

El passat divendres es va celebrar, un any més, la tradicional obertura de l’any judicial a la Seu de la Justícia amb l’assistència de les autoritats i actors més distingits del món judicial i de la seguretat interior. Entre parlaments i discursos institucionals, va ressaltar especialment una dada que va acabar protagonitzant bona part dels titulars dels mitjans de comunicació del país: l’any 2023 la criminalitat havia augmentat de 22,63% comparat amb el 2022. Així mateix, el Fiscal General es lliurava al feixuc i a voltes àrid exercici de desgranar les dades estadístiques per a cada tipologia delictiva. Després d’una llarga exposició de xifres i percentatges, alguns s’aventuraven, encara que de forma tímida, a intentar donar un sentit a aquestes dades.

El discurs s’ha centrat, doncs, en dades estadístiques i en l’acció, certament útil i eficaç però no suficient, dels òrgans repressius de l’Estat. I és cert, com deia el Fiscal General, que cal lluitar contra la delinqüència, però no hem de perdre de vista que la repressió no és més que la màxima expressió del fracàs social a garantir una convivència pacífica. A ningú se li escapa que la repressió és el darrer mecanisme de què disposa la societat per restablir la convivència i l’ordre social i recórrer-hi únicament demostra les febleses d’una societat incapaç de prevenir conductes indesitjables. Caldrà convenir que és necessària una reflexió i un debat de fons que condueixin a la concepció de polítiques eficaces de prevenció. En efecte, s’ha demostrat empíricament que la repressió no té absolutament cap efecte dissuasiu. Ni tan sols la pena de mort, tal com remarcava l’any 1981 un antic ministre de justícia francès, la recent desaparició del qual hem de lamentar.

Esdevé, doncs, ineludible posar l’accent sobre la prevenció i dur el debat en aquest terreny. En aquest sentit, és especialment important adoptar una metodologia científica que permeti, en primer lloc, descriure el fenomen per, en segon lloc, concebre’n el remei. És així, per exemple, que s’opera en el camp de la medicina: abans de tot s’esmercen esforços en estudiar, observar i analitzar una determinada patologia. Això permetrà descriure’n tots els signes i símptomes amb precisió i entendre’n els mecanismes. Sense aquest estadi previ d’observació i descripció, no és possible cercar un tractament el qual, fonamentalment, es recolza sobre el coneixement que s’ha obtingut de la patologia.

El mateix succeeix amb la criminalitat. No podem pretendre instaurar polítiques i mecanismes de prevenció si abans no obtenim un coneixement precís i detallat del fenomen al qual ens enfrontem. I és en aquest punt que adquireix particular rellevància una ciència interdisciplinària que té per objecte d’estudi la delinqüència (com a fenomen social), el delicte (com a acció individual), els delinqüents (com a actors dels delictes), els sistemes de control (com a reacció al delicte) i les víctimes (com a subjectes del delicte). La criminologia, com a ciència social, aspira a descriure i explicar el fenomen delictiu amb l’objectiu d’identificar els elements i factors del comportament delictiu i així concebre eines, mecanismes i polítiques de predicció i intervenció amb la pretensió de reduir aquestes conductes.

El rol social del criminòleg esdevé, per tant, central i indefugible en l’aparell estatal de seguretat interior. La lluita contra la delinqüència i la concepció de polítiques eficaces de prevenció imposen la integració de la criminologia i dels criminòlegs en els poders públics. El debat de la prevenció va lligat a l’anàlisi del fenomen criminal i al seu estudi de forma completa i transversal. Per consegüent, si veritablement pretenem reduir la criminalitat, cal primerament copsar-la en tots els seus extrems a través l’observació, la descripció i el mètode científic. Només així disposarem dels elements necessaris per dissenyar i concebre mecanismes i polítiques de prevenció, deixant en un segon pla i com a darrer recurs, la repressió. És per aquest motiu que esdevé essencial incentivar i potenciar la criminologia des d’un vessant públic.

No obstant això, no podem obviar que la prevenció presenta un inconvenient major que en dificulta innegablement l’articulació com a eix central d’una política criminal eficaç: no es pot mesurar ni objectivar allò que no succeeix. I justament, la finalitat de la prevenció i de les polítiques associades és evitar que el fet criminal es cometi. Per tant, una prevenció eficaç impedeix, de forma inherent, establir estadístiques i balanços anuals dirigits a posar en relleu el bon funcionament dels estaments i institucions de l’Estat.