Mirant a Europa

Landry Riba Mandicó, secretari d’Estat per les Relacions amb la Unió Europea, que de moment deu ser la persona amb més informació sobre les negociacions amb Europa i, per tant, qui en pot parlar amb més coneixement de causa, espera, té esperança, a sumar noves incorporacions polítiques favorables a fer el Principat d’Andorra país associat de la Unió Europea quan el redactat sigui fet públic, quan el puguem llegir en tots els seus punts. I fa bé de dir-ho, de deixar entreveure el fet positiu de l’acord d’associació de mostrar-lo al poble andorrà per tal de sotmetre’l a referèndum i encaminar Andorra cap a una nova etapa en la seva història. Si el poble andorrà vota sí, els lligams amb Europa s’enfortiran, i si el poble andorrà vota no, els lligams amb Europa s’afebliran. No hi ha cap altre escenari. I això ho ha de tenir present tant qui optarà pel sí com qui optarà pel no. El resultat del referèndum determinarà, doncs, la manera d’entendre’s el Principat amb els seus veïns immediats i amb la resta dels que conformen la Unió Europea. I per lògica, si els lligams són més forts, si la relació és més estreta, hi haurà més bona sintonia que si els lligams són dèbils i tebis. Per això l’oportunitat d’aquesta associació és històrica, com ho va ser al seu dia el procés constituent, de cara a dotar Andorra d’una Constitució que la fes sòlida interiorment i de cara a l’exterior. Els coprínceps de l’època, Mitterrand i Martí Alanis, ho van veure clar, ho van tenir clar: si Andorra no bastia un pacte polític i social, que això és el sentit de la Constitució, els drets democràtics i socials de l’Andorra sorgida feia molts segles, i arribada a finals de segle XX més o menys intacta, no casarien amb la resta de països del seu voltant, els quals havien establert en la Unió Europea, és a dir, en la unió que fa la força, el marc social de convivència.

Semblantment a la conjunció europea, trobem la unió de les parròquies andorranes en un primigeni Consell de la Terra el segle XV i després, ja al segle XIX, la seva derivació en el Consell General, el qual encara dura, encara fa el seu servei amb la divisa “Virtus unita fortior”. Podem suposar que aquella unió de parròquies, volgudament establerta fa 600 anys, amb el resultat del Consell de la Terra, va sorgir amb la voluntat de fer rutllar les valls d’Andorra d’una manera més organitzada i compacta, tant de portes endins com de portes enfora, perquè els veïns del nord i del sud ja hi eren i els coprínceps també. De manera similar devien pensar els socis inicials de la Unió Europea, a sumar esforços i llimar asprors consubstancials als veïnatges, en compartir parets comunes. I ves per on, el lema de la Unió Europea és “Unida en la diversitat”, refermant la solidesa de la unió (la unita fortior andorrana) amb les particularitats connaturals a cada estat, com no podria ser d’altra manera. Ara, el pas d’Andorra per les avingudes europees, si l’acord de ser estat associat tira endavant, deixarà de ser un simple passejar, allò de fer una mica el tafaner amb permís de l’amo, per ser un pas d’anar per feina, un pas decidit, un pas segur. I, si al contrari, l’acord no tira endavant, transitar per les avingudes europees serà una cursa de salts d’obstacles on no valdrà l’excusa d’anar ranco o malament de quartos, perquè el dia a dia dels estats membres de la Unió Europea és un bregar amb vicissituds de tota mena i podem suposar que, amb prou maldecaps com hi ha, poc cas faran a un Estat que volia associar-s’hi però que no ho va fer. Si fins ara, amb els acords puntuals, podien ser condescendents per cortesia i dient-ho d’una forma planera, et podien convidar a berenar, rebent un cop de porta a l’associació, ni una pastilla pel mal de cap ni una tassa de caldo si denotes fred no et donaran; tal seria el desert sense garanties jurídiques enfront de la UE en què es trobaria el Principat d’Andorra.

Esperem llegir el text acordat per veure’n el redactat i valorar-ne el contingut. Les negociacions entre dues parts han hagut de ser minuciosament desgranades i l’estira-i-arronsa ha d’haver donat com a resultat un text pactat i consensuat en què les dues parts s’hi veuen representades i satisfetes. Arribats fins aquí, ara caldrà mostrar i explicar-ne els detalls, incloent-hi la lletra petita. Mentrestant, mirar a Europa ens hauria de servir per reflexionar, per fer acte de contrició, per mirar també de portes endins, tal com es va fer en afrontar el repte de la Constitució, per saber d’on venien i on es volia arribar. Només així es tindrà per cert allò que Andorra és i, sobretot, es podrà apamar i veure amb nitidesa que el Principat d’Andorra no és ni el Principat de Mònaco, ni el Principat de Liechtenstein, ni Suïssa ni la resta de suposades arcàdies felices en les quals alguns il·luminats recomanen emmirallar-se. Què carai, Andorra és Andorra! Feta i dreta, i punt.