Visca Sant Vicenç d'Enclar

Fa efecte arribar a Sant Vicenç d’Enclar i tornar a veure el campanar dret. Quan va caure, la visita obligada per veure com havia quedat va apenar tothom qui hi va pujar. Sortosament, i gràcies a la feina feta pel ministeri de Cultura, el campanar de Sant Vivenç d’Enclar torna a ser al seu lloc. Han passat només quatre anys i, si tenim en compte la maltempsada de la covid fent de les seves pel mig, la diligència dels equips de Patrimoni ha estat a l’altura de les circumstàncies. Per això, i abans de continuar, em sembla just felicitar el ministeri de Cultura per haver redreçat el campanar d’Enclar, empresa que pot semblar senzilla però que porta lligada una sèrie de condicionants tècnics i històrics que la fan força més complexa. I, per descomptat, cal valorar el capteniment, la voluntat de fer-ho. Remarquem-ho, perquè en altres contrades veïnes i més enllà, fora ja de terra andorrana, l’escampall d’edificis romànics escrostonats i de torres medievals esberlades pel pas del temps punteja el país de cap a cap. És una de les fatalitats derivades del despoblament, amb comptador assolint gairebé tres quarts de segle, 75 anys, en alguns indrets de la muntanya pirinenca i dels seus contraforts. I no és pas que des dels bisbats, com el mateix d’Urgell, no es faci feina de refecció i restauració, que se’n fa, i molta, però és tal el nombre de monuments aperduats que emprendre els tractaments necessaris és una tasca inabastable per la quantitat i per fer-la casar amb el mateix temps.

Andorra, per sort, té el patrimoni romànic en perfecte estat de revista i això és gràcies a la gent que des de diferents estaments, abans les sindicatures del Consell General i més cap aquí els successius governs, han vetllat perquè així sigui. I el redreçament del campanar de Sant Vicenç d’Enclar n’és un bon exemple. Cert que el país és petit, que cap en el palmell d’una mà comparat amb els països veïns, però són les decidides voluntats les que compten i les accions empreses les que donen bon resultat. Si, quan va caure el campanar d’Enclar, el Govern hagués girat la vista cap a un altre cantó, l’ensulsiada seria encara avui una trista estampa de la torre estirada a terra. I si ja fa anys, més de 40, el Pere Canturri no hagués engrescat el jovent andorrà amb inquietuds per la història i pel patrimoni artístic a restaurar, l’església de Sant Vicenç d’Enclar allà hauria quedat i el servei de Patrimoni i els ministeris de Cultura no haurien tingut l’estol de tècnics que han vetllat i vetllen per les pedres de l’antigor. I de l’antigor d’aquell cap de roc d’Enclar en sabreu i en fruireu molt si en calma agafeu el llibre titulat Roc d’Enclar. Transformacions d’un espai dominant. Segles IV-XIX, editat pel Servei de Recerca Històrica l’any 1997, quan Pere Canturri era justament ministre de Cultura. Hi van treballar, i fa goig dir-ne els noms, perquè les obres queden i les persones passen i per això cal recordar-les en just reconeixement: Xavier Llovera Massana, Josep M. Bosch Casadevall, M. Àngels Ruf Riba, Cristina Yáñez de Aldecoa, Xavier Solé Palacín i Antoni Vila Mur.

La reconstrucció del campanar d’Enclar és una bona notícia. Des de l’estiu passat el podem contemplar. Quan va caure, a les vigílies de Nadal de l’any 2019, li vam dedicar un article amb el títol Encara el batec d’Enclar. Un extret diu: “Et tornarem a alçar’, ressona per tot Andorra. Pugeu a Sant Vicenç d’Enclar. Feu-li la reverència. No és Notre-Dame, més aviat us semblarà una senzilla borda, ara que el campanar jau estès a terra, però manté la dignitat sencera. Quan serà refet, quan des del fons de la vall el trau que ha deixat es convertirà altre cop per la nostra vista en la humil però esvelta torre, notarem el batec d’Enclar, seguirem notant el batec d’Enclar”. Ara, ja alçat de nou, potser us farà, quan hi sigueu als peus, la sensació que el morter destaca massa i us semblarà com si un parell de sargantanes blanques hi prenguessin el sol. No hi patiu. Les enceses discussions de si s’han apariat bé o no tan bé les juntes són menudalla. Quan es fa servir morter de calç sempre la blancor destaca i amb el pas del temps agafa vellor, la pàtina dels anys, dels estius i dels hiverns. Passarem nosaltres i passaran els que vindran i allà dalt, a mesura que la torre del campanar de Sant Vicenç d’Enclar aguanti, els que se’l miraran tindran present la restauració i s’alegraran que allà al segle XXI, en el primer quart, s’hagués actuat. Visca Sant Vicenç d’Enclar! Per molts anys!