Rèquiem per la Gonarda

No pugeu a la Gonarda. Aquesta frase ronda pel cap de qui estava acostumat a pujar a la Gonarda des de l’Aldosa o des d’Ordino i s’hi sentia a gust, hi trobava tranquil·litat i hi podia alhora reposar i avivar la vista i la resta de sentits. Malauradament, les obres de construcció d’una urbanització d’habitatges han esborrat la Gonarda del mapa, l’han fet malbé. I quan dic “esborrat” ho dic en tots els sentits, físicament i espiritualment. Per això, la recomanació directa de no pujar a la Gonarda si no voleu que us saltin les llàgrimes, perquè us serà dolorós no arribar a reconèixer ni un pam d’allò que havia estat. Ni el camí ample, ni els prats de banda i banda, ni el camí estret, existeixen. En el seu lloc, uns grans terraplens per anivellar la coma de la Gonarda i els vials per a pas de cotxes han provocat una desfiguració completa d’un dels pocs indrets tranquils que queden a les valls d’Andorra. Per això, repeteixo, millor no pugeu a la Gonarda perquè ja no existeix i us faria l’efecte que us han tallat una part del vostre cos. En queda el nom, però ja no és la Gonarda.

A la Gonarda, com hem dit en començar, s’hi arriba des de l’Aldosa o des d’Ordino. Justament al bell mig s’hi troben les dues parròquies, la de la Massana i la d’Ordino. És a dir, la Gonarda ha estat des de l’antigor un punt geogràfic de referència per a la gent que habitava d’allà en amunt, cap a les terres d’Ordino i d’allà en avall, cap a les terres de la Massana. I en dir “temps antics”, ens referim a la prehistòria, els sis o set mil anys enrere, vuit o nou si voleu, en què tot el Pirineu, sense excepció, des de la mar Cantàbrica fins a la Mediterrània, va ser habitat per la gent neolítica, comunitats pastores i agrícoles, pescadores i bosqueroles, remenadores de rocs, ara fent tanca per apletar ara per acarrerar orris, ara per fer volta de cabana. Doncs aquella gent, que era pràctica i gens mandrosa, ja van configurar aquestes valls per tal de poder viure-hi sense molestar-se una comunitat amb l’altra. Feien vida als fons de les valls, a tocar de l’aigua, on la privacitat de la llar era respectada, per més que les tasques de molta, de pastar i de fer pa eren compartides. Com ho eren les feines de formatjar que es feien a muntanya, on els ramats passaven l’estiu. Aquelles alçades ja eren de tots, i hi pasturaven les ovelles i les cabres de cadascú en un sol ramat. Exactament com s’ha fet i encara es fa arreu de la serralada.

Aquesta mirada als temps antics no té altra finalitat que la de fer notar la importància que els indrets compartits tenien per als primers pobladors. Determinaven una ratlla, sovint marcada pel vessant d’aigües, i mirant-se a la cara es deien: “Vosaltres arribeu aquí i nosaltres aquí”, i quedaven entesos. La Gonarda era un d’aquests punts, on es trobaven cada any les dues comunitats, en aquest cas l’ordinenca i la massanenca, i refermaven, a la línia, el seu compromís amb l’indret i es recordaven: “D’aquí cap allà, vostre; d’aquí cap aquí, nostre”. Aquests pactes, sagrats, intocables, els feien visibles a vegades, més de les que ens pensem, amb senyals gravats a la penya o a les roques, com el cas de la Gonarda. Amb el Pere Canturri ens havíem passejat a gust per la Gonarda, per ullar les creus termenals i les ratlles que hi havia i que en part ja havien desaparegut. Us puc assegurar que avui el Pere tampoc pujaria a la Gonarda, sabedor que tindria un desengany, que sentiria una gran decepció. S’estimaria més recordar-la sense veure com l’han masegat i trastornat.

Seguint amb la línia de terme entre la parròquia de la Massana i d’Ordino a la Gornada, direm que les obres d’urbanització es fan en terme de la Massana, mentre que en el d’Ordino, de moment, no. De totes maneres, la destralada ja està feta i queden per al record, per a l’íntim record de cadascú, la verdor del prat, les xicoies i el groc dels pixallits, les freixes i la seva ombra. I les euques solitàries que pasturaven delitoses a peu d’obaga. I els boixos guardadors del camí i les pedres de la paret i la molsa i les cuques de llum i les gotes de rosada i els caragols i els grills. I no veurem més la claror de lluna a la Gonarda platejant els prats i l’aire, aquella claror que us abraçava i feia petons. Ni veurem Casamanya com a teló de fons, cos verd i testa marronosa a l’estiu i caputxó i faldilla blanca a l’hivern. Sí, no mirarem més des de la Gonarda cap a Casamanya, la gran cabana, la casa magna amb què els andorrans prehistòrics la van batejar. I quedaran en el record així la piuladissa dels ocells i l’escarnir de les garses i el so sec de les botes a la crosta de la neu gelada i el del xipolleig a les basses i al fang fosc del camí. I els xiulits de la Laura per fer tornar els gossos i els renills dels cavalls que hi arribaven en corrua des de l’Aldosa i expressaven el seu content. I la figura humana que feia camí, anònima, com també ens devia veure ella a nosaltres, però tot desitjant-nos el bon dia o la bona tarda. I la mirada i la veu sàvia del Margarit de Sornàs, quan deia els noms i et mostrava les plantes que hi venia a collir pujant des d’Ordino. Les plantes i els noms que, tristament, com tantes altres riqueses naturals del Pirineu, cauen en l’oblit i es perden, siguin noms de flora, de fauna o de topants anomenats des d’antic.

Tristament sí, ens dolem a vegades del llegat descarrerat que deixarem a les generacions futures, sense advertir, alerta, que ja és la generació actual de jovent la que contempla –fent un esforç per no desertar del seu país– com passen avall indrets i fesomies, com es malbaraten espais i com s’amunteguen edificis sense tenir en compte si hi haurà prou aigua per abeurar-nos i prou aire per respirar. És així de senzill i, per dissort, hi ha qui no ho sap veure.