Borrallons de vida del pessebre vivent

Anem a veure la darrera de les cinc representacions del pessebre vivent d’Escaldes-Engordany, la de dissabte a la nit. A diferència d’altre anys, el Pessebre es fa a la sala del Prat del Roure i –diguem-ho ja d’entrada– amb gran encert. El fet de seure, en cadires o en paques de palla i d’estar a recer del fred i de la neu..., ai si nevés que contents que ens faria..., permet seguir els diferents quadres sense res que et distregui, ni remor de fons de trànsit ni pampallugues de llum de les altes torres. El format del pessebre vivent d’Escaldes-Engordany és a peu pla, amb els figurants a tocar, a l’estil, com explicava la directora, Irina Robles, dels espectacles immersius i vivencials. Això, més una combinació d’imatges en moviment, projectades en gran format, simulant un gran finestral, et fa entrar de seguit a dins de la representació, perquè et fa notar una sensació agradable i viva. Per aquell finestral, hi van passant, intercalades amb altres d’al·legòriques, imatges del pessebre vivent d’Engordany, de les històriques, seleccionades i cuinades per l’Hèctor Mas. És record i homenatge al pessebre vivent primigeni que el 31 de desembre de 1955 va ser representat per primera vegada a Engordany. L’Esteve Albert, que havia arribat a Andorra l’estiu d’aquell any, va tenir el pensament i la idea de posar-lo en marxa i d’aquesta manera fou com a Engordany va començar l’ara ja tradició dels pessebres vivents. El d’Engordany va ser el primer del més d’un centenar que es fan avui en dia i l’Esteve Albert, l’inventor. Del seu magí, com en diria el Manuel Anglada, s’elevaven idees i més que idees somnis, alguns dels quals va poder fer realitat, com el mateix pessebre i altres, es van quedar en pampallugues al cel.

Justament, en començar el pessebre vivent al Prat del Roure, hi veiem l’Esteve Albert dibuixat i del seu cap van sortint com xàldigues imaginant les escenes del pessebre. També en acabar, l’Hèctor Mas, ens torna a posar l’Albert i ara la seva figura es va desfent i transformant en borrallons de neu. Estic segur que la versió del pessebre, feta per la Irina Robles, li agradaria a l’Albert, perquè hi batega el caliu i la naturalitat que ell volia i donava al seu. De fet, no hi ha millor manera de representar que fer-ho sense gaires artificiositats, amb naturalitat, de veritat. Ell mateix ho deixava clar en el llibre El Pessebre Vivent d’Engordany, publicat per Editorial Barcino el 1958: “No hi ha actors: hi ha la gent, tal com s’ha incorporat espontàniament –en cos i ànima– a un acte de fe, de fidelitat als vells costums. L’emoció, el sentiment que hi plana, és amarat d’íntimes fervors i de continguts entusiasmes. És una emoció sincera i cordial: humaníssima. A cap rostre no hi ha una ratllada de llapis ni un toc de color: són les arrugues naturals o les roses fresques que l’edat i l’aire del país comporten”. Aquesta manera de fer, sincera, natural, l’Albert ho tindria com una constant en totes –i en van ser desenes– les altres representacions escèniques que faria després del pessebre vivent d’Engordany.

Plantat a un poble, només d’arribar-hi, ja parlava amb el primer que trobava de fer-hi reviure fets històrics allà succeïts, personatges reals o mites i llegendes. (A Andorra va trobar el Bartomeu Rebés, el Valentí Claverol i el Josep Viladomat.) I el resultat era generalment bo, perquè la gent s’ho creia i ho feia de veritat. Era teatre sense fer teatre. Ho reblava així l’Albert parlant del pessebre: “Amants com som del teatre, al Pessebre Vivent d’Engordany en fugim com de la pesta!..., perquè el teatre és artifici, i el pessebre vivent és i ha de ser de debò!”.

I el d’aquesta època el fan de debò, tota la gent, petita, jove i gran, l’Esbart Santa Anna, el grup musical format per la Cati Plana, l’Ivan Caro, el Marc Figuerola i la Marien de Casimiro, que canta les cançons que cantaven al pessebre vivent d’Engordany.

Gràcies, Irina, per la dedicació i el saber fer passar sensacions o frec de pell, olor de lilà, color de lilà. Gràcies, Hèctor, per dibuixar i fer gronxar somnis al cel, fets borrallons de vida. I gràcies, Comú d’Escaldes-Engordany, per fer possible un any més i amb encert el pessebre vivent, que, si bé la fesomia d’Escaldes i d’Engordany ha canviat tant els darrers setanta anys, els batecs interiors de l’esperit nadalenc encara els podem retrobar.

Que ens serveixin, a l’espera del pessebre vivent de l’any vinent, per tenir una bona entrada d’any 2024. L’enhorabona!