Kissinger

Hi ha noms particularment ancorats en la memòria sensible de cadascú, alguns dels quals depassen més enllà del cercle familiar. El de Henry Kissinger acompanya el mirar enrere dels qui rondem la seixantena i no cal dir, dels qui menen els setanta i els vuitanta i els noranta amb plenitud de cap i de recordances. Qui va ser omnipotent secretari d’Estat del govern dels Estats Units d’Amèrica, amb els presidents Nixon i Ford, càrrec compaginat amb el de conseller de Seguretat Nacional, va marcar els horitzons de la geopolítica dels anys setanta dels EUA arreu del món, esdevenint també, a més d’omnipotent, omnipresent en la xarxa de relacions internacionals, amb nodes de connexió diplomàtica amb la Xina i Rússia i –diguent-ho col·loquialment– posant el nas en qualsevol escenari on els interessos comercials i militars dels EUA tinguessin camp per posicionar-se, per fer efectiva la realpolitik, la política realista, pragmàtica, de la qual Kissinger fou un fervent adalil i espadatxí de primera. I així fou com a Kissinger no li tremolava ni la veu ni alentia el pas quan decidia anar a veure a la Xina Mao Tse-tung o a Rússia Leonid Bréjnev, tòtems vivents de la guerra freda i als antípodes de la manera de fer occidental. En aquelles trobades a milers de quilòmetres de Washington, que precedien posteriors encontres entre els màxims mandataris de tu a tu, el secretari d’Estat Kissinger desplegava els seus dots diplomàtics i aplanava el camí amb un llenguatge directe i efectiu, ara mostrant el seu somriure en situacions tenses, ara posant cara seriosa en afers circumstancials, com si el moment fos allò realment important, allò que confegeix la història.

Quan de retorn a la Casa Blanca reportava al president les accions i les conspiracions –majorment a Amèrica central i del sud– a tractar, Henry Kissinger adoptava el paper de simple observador, com si la trama i el gruix del tema no anés de bracet amb ell, com si la cosa ja tingués volada pròpia. I de fet, aquest comportament, que podia neguitejar el president, adquiria un aire de solemnitat, de convenciment. Quan en alguna de les reunions al despatx Oval es creava en l’ambient un silenci dels que ho diuen tot, quan notava en el president Nixon o Ford un bri de dubte, Kissinger s’alçava, anava cap a un dels finestrals, s’estava uns minuts quiet mirant cap a fora, ben d’esquena al president i si plovia, abans de girar-se de nou, deia: “Aquestes gotes de pluja són bones per als camps”, i si feia bon sol, indefectiblement deia: “Aquests rajos de sol són reconfortants.” I en tornar a seure, la postura del president esdevenia assertiva, plenament segura. I Kissinger, també indefectiblement, assolida la complicitat de facto, es tornava a alçar i s’acomiadava amb un nítid: “Senyor president, tenim, tinc feina, marxo.” Aquest tarannà, de mirar la globalitat del món des d’un instant, en una gota de pluja o en la llum del sol, li donava una força i capacitat de relacionar-se que si en qualsevol persona ja és un valor segur, com a secretari d’Estat i conseller de Defensa Nacional dels EUA esdevé aquella figura omnipresent i omnipotent retinguda en la memòria històrica, tant en la personal com en la col·lectiva.

Quan Kissinger, que acaba de morir als 100 anys, afrontà el llimar relacions amb les potències russes i la Xina, ho feia a la ratlla dels seus cinquanta anys, just ara en fa cinquanta. S’atrevia, el 1971, amb 48 anys, a mirar cara a cara Maó, que en tenia 78. I el 1972, amb 49, aguantava la penetrant i celluda mirada de Bréjnev, que en tenia 66. I l’any sobre, el 1973, aterrava a Madrid, aprofitant un viatge de retorn d’Orient Mitjà, on tanta diplomàcia va desplegar, per entrevistar-se amb Franco. Kissinger tenia 50 anys i Franco, 81. L’endemà, 19 de desembre, s’entrevistava amb el president Carrero Blanco, a qui li va portar un present curiós: un fragment de roca de la vall de Taurus-Littrow de la Lluna, de la mida d’una oliva. Aquell regal, poc el podria contemplar el president del govern espanyol, que tenia 69 anys i també, com Bréjnev, una mirada penetrant i celluda. Carrero moria en atemptat l’endemà de la trobada amb Kissinger, mentre aquest ja havia marxat de Madrid i es trobava a París. Recordo bé aquell fet, com si fos ara, que em contava el Joan del sabater, arreglant un taló d’una sabata, i que jo escoltava des de la tendra consciència d’un nen de nou anys. El Joan, comunista convençut, dels de bona fe, aquell dia i tantes altres vegades al seu acollidor obrador de sabater em deia: “Kissinger, i els EUA, et diran que plou i fa sol” i callava, mirant amb aquells ulls grossos, com volent dir: què hi farem, és així, i seguidament entonava i em feia cantar el: “Plou i fa sol les bruixes es pentinen, plou i fa sol les bruixes porten dol.”