Els mals sempre venen de fora

Tots som conscients de la castanya espectacular que ha representat per al sistema financer andorrà i, en definitiva, per a Andorra, el contingut del protocol de serveis financers enviat des de Brussel·les a final de setembre, sobretot pel que fa a la impossibilitat dels bancs andorrans de tenir accés a la liquiditat del Banc Central Europeu i també a la intervenció directa a Andorra de les autoritats de supervisió financera de la UE quan detectin irregularitats greus, sense necessitat de passar pel regulador i supervisor andorrà.

L’excap de Govern Jaume Bartumeuescrivia que “l’aplicació directa del protocol seria un desastre. La seva implementació deixaria el sector financer al llindar de l’explosió”. En termes similars parlava en les mateixes dates el cap de Govern, Xavier Espot, que considerava el protocol un document dur i que contenia punts totalment inacceptables. Tots dos coincidien, al meu parer encertadament, en la necessitat malgrat tot de continuar la negociació per aconseguir un acord d’associació. Però mentre Bartumeu es referia també en escrits posteriors a la necessitat d’analitzar si hi havia hagut alguna deficiència per part nostra en el procés de negociació, el cap de Govern se centrava exclusivament en la seva sorpresa i la del seu equip davant la duresa del document que ens havia caigut a sobre.

Jo crec que les coses no passen perquè sí o simplement perquè l’altra part negociadora és molt dura en els seus plantejaments. La duresa acostuma a tenir una raó de ser, una raó que sens dubte la part andorrana hauria de conèixer encara que no en parli. Perquè, en aquests darrers 10 anys, per exemple, hem fet tots els deures? El sistema bancari andorrà, que sens dubte ha millorat i progressat en molts sentits, s’ha pogut col·locar al nivell dels sistemes bancaris dels altres països europeus? No ho sé. L’entitat supervisora andorrana, ha estat a l’altura de les circumstàncies en els problemes que hagin pogut aparèixer en els darrers anys? Difícil de dir-ho des de fora del mateix sistema. Però el que sí que sorprèn és l’actitud generalitzada del Govern a centrar el problema senzillament en la duresa del protocol, un protocol que, segons sembla, ens ha caigut del cel sense més ni més.

Segons el que s’explica ara des dels estaments oficials, semblaria que les negociacions posteriors a la tramesa del protocol van per bon camí i que de moment ja s’han pogut millorar alguns dels punts més compromesos presents a la primera proposta. Cal celebrar aquesta tendència i esperar que un dels punts més decisius per al futur del sistema financer andorrà, entre altres, es resolgui de manera satisfactòria. No oblidem que ja fa tres anys, la directora general d’Andorran Banking, Esther Puigcercós, escrivia en aquest diari: “L’accés a la liquiditat del Banc Central Europeu resulta imprescindible perquè el sector pugui competir en igualtat de condicions amb altres bancs europeus.” “Sense ell, els bancs andorrans estarien davant undesavantatge competitiu evident.” No valdria, doncs, l’alternativa d’establir dreceres d’emergència cap als bancs centrals d’Espanya i/o de França. I cal esperar també que aquestes negociacions actuals aconsegueixin evitar la humiliació que representaria per al regulador andorrà que les autoritats de supervisió financera de la UE poguessin intervenir directament en el sistema financer de casa nostra.

De tota manera, cal insistir que això de posar l’accent sobre els forans en buscar l’origen dels nostres problemes és un hàbit molt generalitzat que s’ha produït en qualsevol règim polític, en qualsevol país i en qualsevol època històrica. Salvant les distàncies, que són moltes, en trobaríem exemples de tota mena. A Grècia, per exemple, l’inici de la dècada dels anys 2000 varepresentar una absoluta disbauxa econòmica i financera, amb una despesa oficial i particular totalment desbocada en un país quevivia molt per sobre de les seves possibilitats. El 2008 tot va petar i aleshores la culpa era, segons les autoritats hel·lèniques, del Fons Monetari Internacional i de la gran banca europea i americana. En un nivell econòmic molt més global, la profunda crisi financera dels anys 2008-2009 es va atribuir, segons l’onada mediàtica imperant, als governs de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, quan ja feia 20 i 18 anys, respectivament, que ja no governaven en els seus països.

I més exemples, en situacions anteriors en el temps i de caire ben diferent. A Cuba, el govern mai va acceptar que les penúries del país es devien a una desastrosa planificació econòmica. La versió oficial del fracàs eren les sancions exteriors a què va estar sotmès el règim. A Espanya, la dictadura franquista mai va admetre queels pèssims resultats de l’economia en els 20 anys posteriors a la guerra civil eren conseqüència de la patètica política econòmica autàrquica establerta a partir del 1939. La raó del fracàs, segons el règim, era la conjura internacional contra Espanya i la conspiració judeomaçònica.

I encara podríem retrocedir molt més i anar molt més lluny. A l’edat mitjana, per exemple, a França de la sífilis en deien el mal italià. A les repúbliques transalpines que en el futur formarien Itàlia, en deien el mal espanyol.I a l’Espanya de l’època, de la sífilis en deien el mal francès.

Res de nou sota el sol.