El polític total

Roger Federer és, objectivament, el millor tennista de la història jugant sobre herba. Cap persona mínimament familiaritzada amb el món de la raqueta deduirà de la frase anterior que Federer no era igualment meravellós en pista ràpida o un tennista virtuós també sobre terra. Amb el món de la política passa una cosa semblant. Així com el tennis es juga en diverses superfícies, la política compta amb múltiples dimensions. I Toni Martí les dominava totes. A la institucional, va ser un jugador de primera. A la d’obra de govern ens ha deixat partits i jugades per a la història. El que passa és que en la tercera dimensió, la de l’estratègia i l’acció política, va ser un jugador llegendari, tan dominador que ell mateix va eclipsar les seves qualitats a la resta de camps. De manera comprensible, molts el recorden aquests dies com una bèstia política. Resulta injust i comprensible alhora. Però així com Federer no era pitjor en pista ràpida per ser una bèstia indomable a l’herba, Toni Martí tenia visió d’Estat i es dedicava intensament al servei públic tot i moure els fils de la política amb una habilitat difícilment repetible.

Anem a pams, però. I comencem per la part inapel·lable. Antoni Martí Petit va ocupar durant vint-i-sis anys de manera ininterrompuda els llocs més rellevants de la política andorrana. Tret de Copríncep i de síndic general –un lloc que segurament no li esqueia–, va fer tots els papers de l’auca: conseller general –presidint, a la darrera etapa, el grup parlamentari–, cònsol major i cap de Govern. Aviat és dit. De fet, de l’era constitucional és l’únic que ha tingut les màximes responsabilitats executives a escala local i nacional. I un altre punt destacable: el seu pas per les institucions no va ser mai anecdòtic. No va trepitjar el parlament el temps just per saltar al govern, per exemple. Es va passar deu anys al Consell, set al comú i vuit al Govern. I sempre deixant rastre. A Casa de la Vall, com el president de grup parlamentari de la majoria més actiu dels darrers 30 anys. A Escaldes-Engordany, mantenint el comú –amb un 70% dels vots– després de deixar el partit. I a l’arena nacional, aconseguint la majoria absoluta més important –i difícilment repetible– de l’era constitucional.

Fixem-nos ara en l’obra que deixa feta. De l’etapa comunal, hi ha un gran consens a associar-lo a la transformació de la seva parròquia. De l’etapa a l’executiu n’hauríem de destacar tres elements clau. Un d’inevitable: la gestió de dues crisis consecutives, la darrera onada de la financera del 2008 i, sobretot, la de BPA. Un altre, de passiu: la sensació inevitable que amb una majoria absolutíssima de 22 consellers i un equip de govern molt competent, a la primera legislatura Martí no es va avançar tant com s’hauria pogut i a la segona tot va quedar condicionat per la crisi de BPA. I l’últim, aquest al compte de grans actius: amb els governs Martí es culminen les condicions de possibilitat per a l’obertura de l’economia andorrana. Finalitza, doncs, línies iniciades abans –el marc fiscal, l’homologació internacional en l’àmbit financer– i, a partir d’aquí, obre nous camins –els de l’obertura i la diversificació de l’economia andorrana. O si ho preferiu amb grans eslògans, amb Martí s’acaba amb els prestanoms, se surt de la llista de paradisos fiscals i s’inicia un acord d’associació amb la Unió Europea. Un cop més, aviat és dit.

Acabem. L’animal polític, ja hi hem arribat. Podríem omplir el diari sencer, però mirarem de ser telegràfics. D’entrada, amb alguns indicadors clau que il·lustrin la cosa. El primer: no va perdre mai cap de les set eleccions a què va concórrer. El segon: cinc les va guanyar amb majoria absoluta. De mitjana, va guanyar amb un 52% dels vots. El tercer: les eleccions que més podem assimilar a un plebiscit sobre la seva persona són les comunals del 2007, on s’hi presenta com a cap de llista, amb una nova marca política, havent abandonat el seu partit, després d’un primer mandat on el poden valorar per la feina feta i enfrontant-se a un adversari capacitat, experimentat i estimat com Francesc Casals: les guanya amb un 70% dels vots. I ara, les eines. El Toni dominava a la perfecció totes les competències necessàries per excel·lir a la política andorrana. Una: el domini dels passadissos i de la sala dels passos perduts, fonamental per teixir aliances. Dos, el contacte directe amb el ciutadà, clau per entendre la nova Andorra. Tres, la seva capacitat irresistible per aglutinar, que li va permetre d’acabar d’atraure tard o d’hora al seu camp una bona part dels adversaris polítics anteriors. Quatre, la flexibilitat i el pragmatisme, sense constrènyer-se ni a filiacions ni a posicions polítiques anteriors per aconseguir els seus objectius, transitant, per exemple, d’un conservadorisme inicial a un liberalisme barrejat amb una mena de democràcia cristiana amb tocs de socialdemocràcia a l’andorrana. I cinc, el seu control de l’ego, que li va permetre envoltar-se sense manies ni inseguretats per companys més capaços que ell en tots els àmbits excepte en el de la visió política.

Amb tot plegat, Toni Martí és el gran polític de l’Andorra post 1993. Es destaca sovint la seva oposició inicial al text, però això també ho supera. L’Andorra constitucional no és el seu projecte, és el seu terreny de joc. I deslliurat d’aquest pes, Martí contribueix de manera fonamental a modelar la política andorrana dels darrers trenta anys. Ajudant a consolidar i deixant caure el primer dels dos moviments hegemònics que han marcat el període –el PLA– i fundant, donant forma i contingut i no deixant caure l’altre gran espai polític de l’era constitucional –Demòcrates. No serà el cap de Govern de la Constitució –Ribas– ni el primer que va entendre com dominar el sistema electoral –Forné–, però sí que serà l’arquitecte que posarà les bases per governar i modelar la nova Andorra, la que dona la Constitució per descomptada i es fixa en d’altres horitzons.