Dos contes coral·lins per al Sergi Mas

Quedem amb el Josep Porredon, que ens portarà a l’aeroport del Prat a primera hora de la tarda. És bon xicot i ens farà de traginer per anar a buscar el vol cap a Menorca. També havia de venir el Ramon, però al final se n’ha desdit. Sortim de Sant Julià a dos quarts de tres i només entrar el Sergi comença amb l’interrogatori vivencial, amb l’enfilall d’indrets i caresos humans: Porredon de Montpol, aplec de Massarrúbies, castell de Lladurs, “el Foix hi tenia arrels a Lladurs, eh, Pasques”. “Com deia aquell poema que es feia pastor i tenia un jaç...?”, diu el Sergi, quan som a l’entrada de Solsona. Hi passem perquè el Sergi vol veure de passada el castell de Cardona, que fa anys que no el veu. Engego la veu i dic: “De silencis faig el jaç/ amb boires per capçalera” (“aquest!, aquest!, quin tio, el Foix!”, salta el Sergi). “Entre els brancs de la tartera/ m’acotxen vents de mal pas./ Tot aleja, pur, i avança/ per camins de deslliurança/ quan el son llumeja el cim:/ só el pastor d’una contrada/ on el temps no té plomada/ ni l’home dards per al crim.” El Sergi torna a dir: “Qui tio!, això és terral, mamat de petit. I allò del duc com fa?”. “No hi ha omeda, ni pineda,/ i la nit s’ajoca, freda,/ sense brossalla ni bruc,/ el cel hi venç la fatiga/ i si la lluna hi espiga,/ jo peixo, dòcil, el duc.” Quan passem davant per davant de Flotats, a Clariana, li dic al Sergi: “Mossèn Serra Vilaró els va sotjar tots aquests fondals”. “Un altre fenomen, Serra i Vilaró, la sal de Cardona el va fer savi i treballador, ho va furgar tot”, respon ell.

Arribem a l’aeroport de Maó a les set del vespre. La Iosune ens espera i ens rep amb aquella mirada encesa de corall i de marès amb sol d’horabaixa. El Sergi li porta un exemplar de Cassigalls. Arribem a Ciutadella a les vuit. El cel de nacre s’eixampla. Les muntanyes d’Andorra queden lluny. El Sergi té gana. Sopem oliaigo amb figues, de Montefí (demà hi anirem), sobrassada d’Aldengeret Nou i formatges des Tudons i de Binigarba (demà també hi anirem a saludar-los). De postres, coca bamba i vi dolç de Sa Marjaleta. Cap al llit a les onze passades. El Sergi agafa de la llibreria Antigüedades célticas de la Isla de Menorca desde los tiempos más remotos hasta el siglo IV de la era cristiana, de Joan Ramis, de 1818. S’hi adormirà somiant amb talaiots i taules com un corderet.

El cim des Be

A les deu sento com el Sergi obre els porticons. Fa bon dia, Sergi, que li dic. A les onze hem quedat a Ses Persianes amb en Mascaró. Sortim al carrer i el Sergi, amb el bastó, assenyala una façana qualsevol: “Veus, aquí encara hi ha façanes amb personalitat, allà dalt tot s’enfila massa”. En Mascaró ens espera assegut a la plaça d’Artrutx. Abraçada sentida amb el Sergi. Passem a dins, a la taula del racó. A la taula del costat, saludem tres dones conegudes d’en Mascaró, que el presenta: “En Sergi Mas, artista artesà d’Andorra, ferm com un llibant, llest de cap com el vol d’una orenella...”. “Para, para”, fa el Sergi, “que em faràs posar vermell davant d’aquestes damisel·les”. A Ses Persianes fem tertúlia de les de bon recordar. Surten cistells, surten cossis, surten capfoguers, surten calaixeres, surten olis i aquarel·les, surten pous i aljubs, surten fars i faroners, surten marges i caminals. Abans d’anar a dinar, també surt la Lydia Magallón, que ens arriba la seva veu pels aires.

Arribem a Ses Voltes. Li mostro al Sergi la pilona des Be. Ens hi acostem. Li explico el costum del Be lligat a Sant Joan, viu i sentit per tot Ciutadella. El Sergi, recolzat al bastó, engega: “Ens ho hem de fer mirar allà dalt. Som una illa com aquests d’aquí, i en lloc de navegar a cabotatge, de seguir el terme, n’hi ha que volen navegar massa lluny i així es perd la noció d’on ets i d’on vius”. El Sergi s’acosta a la pilona des Be. Hi passa la mà. Hi apropa la cara, com si fos una obra de les seves. Mira amunt, com si fos un cim. “I amb la pota dreta agafa la bandera”, diu mentre em mira de reüll i deixa anar una rialla entremaliada de noranta-tres anys ben fets. Per molts anys, Sergi!