D'Andorra, cultura cap a l'Empordà

Probablement, quan llegiu aquest article, cosa que us agraeixo ben de cor, ressonaran a la que va ser la casa de l’abat, les paraules corresponents a alguna de les vint-i-sis ponències de les 20es Trobades Culturals Pirinenques, una iniciativa sorgida a Andorra amb plantades anuals, com si es tractés d’anar deixant llavor, per diferents indrets de la geografia pirinenca. Idea lluminosa i clara que tingueren l’Antoni Pol i l’Àngels Mach des de la SAC, la Societat d’Andorrana de Ciències. Aquesta denominació sovint fa preguntar a més d’una persona com és que dient-se de ciències tracta temàtiques allunyades de les ciències pures. Els dubtes s’esvaeixen quan s’aclareix el significat de ciència, això és, el resultat de l’estudi i del coneixement adquirit en qualsevol camp, sigui científic, sigui d’humanitats. Per això en l’ampli ventall de la SAC, en les jornades, diades, conferències i participació en esdeveniments d’altres entitats, hi ha temàtiques molt variades, de distints camps, però totes relacionades amb el pòsit cultural, amb la cultura.

La plantada d’aquest any aplega una setantena d’assistents al que va ser important monestir benedictí des del segle IX fins a final de segle XVIII, allà on el Pirineu toca el mar, entre la badia de Roses i la badia del Port de la Selva, sota mateix del castell de Verdera. Als seus peus, més arrecerat de les tramuntanades que les parets del castell, hi ha Sant Pere de Roda, o de Rodes, denominació aquesta darrera feta oficial per l’Institut d’Estudis Catalans fa cosa de pocs anys, amb enrenou entre filòlegs per la denominació. Dic entre filòlegs perquè la gent continua dient de Roda, perquè de sempre s’ha dit i escoltat i es diu i s’escolta Sant Pere de Roda arreu de l’Empordà, tot i que els indicadors a les carreteres resin Sant Pere de Rodes. Sobre aquesta qüestió, ens en parlaran avui el doctor Alturo i la doctora Alaix, de qui escoltarem amb atenció la seva ponència Raons en defensa de la denominació Sant Pere de Rodes. Ho faran gairebé al capdavall de la jornada, cosa que serà propícia per embardissar-nos durant el dinar en si Roda com, entre altres, defensa l’Antoni Llagostera, de Ripoll, i aquest servidor vostre, o si Rodes, com defensarà algú altri. Direm, parlant dels rètols indicadors de les carreteres catalanes, que la nomenclatura va ara i adés coixa, cosa que fa pena. Acostumats a veure Castellar de T i Torà de T, en comptes de Castellar de Tost i Torà de Tost, i tota una tirallonga d’altres noms de lloc injustament escapçats, podrien mig acabar la polèmica posant Sant Pere de R, i que cadascú hi afegeixi oda o odes. Així que si sentiu venir pels aires, des de llevant, a l’hora de dinar, una remor humana exclamant Roda! o Rodes!, ja sabreu de què es tracta: arriben fins a Andorra, passant per sobre Roda de Ter, les vívides paraules del llevant de taula dels participants a les 20es Trobades Culturals Pirinenques des del vell i bellíssim emplaçament de l’antic cenobi benedictí guardià de la mar Mediterrània entre el Port de la Selva i el cap de Cervera.

En podreu llegir allò que s’hi exposi i expliqui en el llibre que s’editarà l’any vinent, i es presentarà a les properes jornades culturals pirinenques, en l’indret que avui també se sabrà. Justament, les dues entitats que aquest any passen al davant, l’Institut d’Estudis Empordanesos i l’Associació d’Història Rural, passaran la torxa a la gent que filarà les trobades de l’any vinent, tal com ells la van rebre l’any passat, a Matamala (Capcir), de la mà de l’Associació per a la Protecció del Patrimoni i la Memòria Col·lectiva de la Vall de Querol.