El Sant Petersburg de Joseph Brodsky

I, és clar, Joseph Brodsky, a l’altra riba de l’Atlàntic sent nostàlgia de la seva ciutat, Sant Petersburg, i la descriu amb la lucidesa, el dolor i la sensibilitat de l’artista exiliat:

–“Fuster i navegant, aquest governant reglamentador (el tsar Pere I) va utilitzar un sol instrument per dissenyar la seva ciutat: una regla. L’espai que s’estenia al seu davant era totalment pla, horitzontal, i no li mancaven raons per tractar-lo com un mapa, en el qual n’hi ha prou amb una línia recta.”

–“La geometria de les perspectives arquitectòniques d’aquesta ciutat és perfecta per perdre les coses definitivament.”

–“La ciutat és un repte per a la psique nacional i amb justícia porta el nom d’estrangera en la seva pàtria, que li va adjudicar Nikolai Gogol. No hi ha cap altre lloc a Rússia on els pensaments s’allunyin tan lliurement de la realitat, i amb l’aparició de Sant Petersburg va iniciar-se l’existència de la literatura russa.”

–“En les èpoques posteriors a Pere es començaren a construir no edificis separats, sinó conjunts arquitectònics complets o, per ser més precís, paisatges arquitectònics.”

–“Durant la segona meitat del segle XVIII i el primer quart del XIX, aquesta ciutat es va convertir en un autèntic safari per als millors arquitectes, escultors i decoradors francesos i italians.”

–“Els 20 quilòmetres del Neva ramificant-se en ple centre de la ciutat amb els seus 25 canals serpentejant, grans i petits, forneixen tal quantitat d’espills que el narcisisme resulta inevitable.”

–“Però potser més que els seus canals i rius, aquesta extremamentpremeditada ciutat, com la va qualificar Dostoievski, s’ha vist reflectida en la literatura de Rússia, ja que l’aigua només pot parlar de superfícies exposades. La descripció de l’interior, tant real com mental de la ciutat, de l’impacte en la seva gent i en el seu món interior va convertir-se en el tema principal de la literatura russa gairebé des del dia de la fundació de l’urbs.”

–“El Sant Petersburg del segle XIX amb la seva burgesia nouveau riche, la seva alta societat, el seu demi-monde, etc., es va tornar bastant occidental per permetre’s fins i tot cert menyspreu respecte a Europa.”

–“I un dia va arribar a l’estació de Finlàndia un tren del qual va baixar un homenet i va enfilar-se a un vehicle blindat. Aquesta arribada va ser un desastre per a la nació, però la salvació per a la ciutat, ja que el seu desenvolupament va aturar-se en sec, així com la vida econòmica a tot el país. Almenys el camarada Lenin es mereix els seus monuments aquí per haver-li estalviat a Sant Petersburg tant la innoble pertinença a l’aldea globalcom a la vergonya de convertir-se en la seu del govern, ja que el 1918 ell va tornar a traslladar la capital de Rússia a Moscou.”

–“Quieta, immòbil, la ciutat seguia contemplant el pas de les estacions. A Sant Petersburg tot pot canviar excepte el seu temps meteorològic. És la llum septentrional, pàl·lida i difusa, una llum en la qual tant la memòria com l’ull actuen amb inusual nitidesa. Sota aquesta llum, i gràcies a la rectitud i llargada dels carrers, els pensaments del caminant viatgen més enllà del seu destí.”

–“Aquesta és la ciutat on resulta una mica més fàcil suportar la solitud, perquè ella mateixa és solitària. Proporciona un estrany consol la noció que aquestes pedres no tenen res a veure amb el present i encara menys amb el futur.”

–“Va venir després la Segona Guerra Mundial amb els 900 dies de setge, que van cobrar-se un milió de vides, tant pels bombardejos com per la fam. El setge és la pàgina més tràgica de la història de la ciutat. De sobte, va semblar molt més vella; era com si la Història hagués reconegut finalment la seva existència i s’hagués posat al dia amb aquest lloc a la seva morbosa manera: amuntegant cadàvers.”

–“Els trets més característics dels leningradesos són: mala dentadura (a causa de la manca de vitamines durant el setge), claredat en la pronunciació de les sibilants, aptitud per riure’s d’ells mateixos i cert grau d’altivesa respecte a la resta del país. Mentalment, aquesta ciutat és el que Boston és a Washington i és a Moscou el que Florència és a Roma.” Ens recorda gustós Brodsky la convicció generalitzada al seu país que tots els escriptors russos van sortir d’El capot de Gogol, i que val la pena recordar que aquest capot fou arrabassat de les espatlles d’aquell pobre funcionari precisament a Sant Petersburg a principi del segle XIX. La melangia del gran escriptor lluny de la seva ciutat, una ciutat singular, diferent de totes, la perla del Neva...