Tot recordant el pare Cebrià Baraut

De la vall de Cabó la historiografia medieval de les terres pirinenques se n’ha nodrit gràcies a una nissaga, els Caboet, “d’alta volada”, com ens feia notar sovint l’Esteve Albert rondant per aquella vall delitosa que fa bressol i “té muntanyes per barana”, en paraules de Verdaguer referides a Beret. Dels Caboet, dels seus vincles amb les Valls d’Andorra i les seves aliances matrimonials amb altres cases, com els Castellbò i els Foix, el pare Cebrià Baraut ja de ben petit en devia notar els batecs encara mantinguts en la fesomia de la vall, al peu, conreadís i pobles; al solà, vinyets i caminals antics enfilant-se anguilejant o dreturers cap a Ares; a l’obac, boscos feixant penyes i crestes i passos també, com els del solà, d’antiga petja humana: el del Corretgedor, el de la Creu, el de Finestres, el de la canal de Duró, el de Cabrit. Noms de topans ara escrits però dits amb veu alta amb el pensament, sabedor que el pare Cebrià els hauria llegit amb goig, perquè fos a Montserrat, o a Engordany, les notícies i els articles del Diari d’Andorra els tenia presents i li servien per recordar els indrets nadius i els escampats arreu de les altes valls del Segre i de la Valira, molts dels quals ja escrits i llegits per ell en els documents antics estudiats als arxius del bisbat d’Urgell, documents que ens porten enrere fins al segle IX.

El recordem sovint el pare Cebrià. El Joan Burgués, ara em diria, posa Dom. Cebrià Baraut; doncs també ho poso, com a benedictí que fou de la comunitat de Montserrat. Allà hi va arribar amb 10 anys, el 1927. Acabava els estudis de filosofia a l’esclat de la guerra civil i com la resta de monjos, emprendria el camí de l’exili per anar a raure a Alemanya, primer al també monestir benedictí de Maria Laach (Renània), on estudiarà història eclesiàstica i després teologia a l’arxiabadia de Beuron (Baden-Wutemberg). A primers de gener de 1939 hi farà la seva professió monàstica i a mitjans d’any anirà cap a Roma, seguint els estudis de teologia a l’Ateneu Pontifici de sant Anselm. Acabada la guerra espanyola i començant la Segona Guerra Mundial, el 1940 tornarà a Montserrat, on el 10 d’agost de 1941 fou ordenat sacerdot. El 1947, altre cop el pare Cebrià surt cap a Roma, ara per endinsar-se en la seva predilecció, els arxius i la paleografia, obtenint el diploma d’arxiver i paleògraf el 1949, per l’Escola de Paleografia i Diplomàtica del Vaticà. Amb els coneixements i erudició que mostraria a bastament al llarg de la seva vida d’investigació històrica, tornaria a Montserrat el 1950 i en endavant, emprendria una profitosa immersió en els documents dels arxius del bisbat d’Urgell. Història d’Urgell i història d’Andorra que seria motiu, aquesta darrera, de les llargues temporades passades pel pare Cebrià a les Valls d’Andorra, a la casa que Montserrat té a Engordany. Seixanta anys fa d’aquell 1963 en què hi arribava per primer cop i establia vincles anímics i convivencials, fent-hi bons amics, com ara el Joan Burgués, de qui en parlàvem abans.

La vinculació amb Andorra, a través d’aquests lligams estrets, sempre amb la base dels seus estudis com a fil conductor, donaria ben aviat fruits: l’any 1965, crea la col·lecció Monumenta Andorrana, fornida per Editorial Casal i Vall, amb tanta feina cultural impresa a la seva trajectòria. I el 1976, de la mà del Cercle de les Arts i de les Lletres, amb Joan Burgués com a president, veia la llum el primer número dels Quaderns d’estudis andorrans, de divulgació històrica. El pare Cebrià en serà director fins a la seva mort, rellevant-lo mossèn Benigne Marquès, arxiver del bisbat d’Urgell, que fou fidel col·laborador i bon amic del pare Cebrià. Aquest, dos anys abans, el 1974, es llicenciava en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. A aquelles alçades, el pare Cebrià ja era conegut per la seva capacitat de treball als arxius, cosa que va ser crucial perquè el bisbe Joan Martí li encomanés, l’any 1977, formar la Societat Cultural Urgellitana (avui Fundació Societat Cultural Urgellitana) de cara a la creació i direcció de la revista Urgellia. Anuari d’estudis històrics dels antics comtats de Cerdanya, Urgell i Pallars, d’Andorra i la Vall d’Aran. En aquesta obra magna, el pare Cebrià s’hi bolcà, amb llargues jornades a l’arxiu, al costat de mossèn Benigne, i hores i hores d’escriure en solitud a la casa dels Barrers de Guem, a Engordany, on, com una talaia amb vista d’àliga sobre la vall, aquell senzill i erudit monjo de Montserrat, nascut a cal Roca del Vilar l’any 1917, brodava, segles cap aquí, una noble peça més d’aquella nissaga “d’alta volada” dels Caboet.

Avui dissabte el recordarem a la Seu d’Urgell al pare Cebrià Baraut i Obiols. La Ruta Pompeu Fabra, en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans, els ajuntaments d’Organyà i de la Seu d’Urgell, el Consell Comarcal de l’Alt Urgell i l’Associació d’Amics de la Vall de Caboet (et recordem també, estimat Jesús Babià), organitza una jornada dedicada als textos medievals del bisbat d’Urgell, amb preludi ahir a l’ajuntament d’Organyà, amb conferència de Carles Gascon: L’aportació de Cebrià Baraut a l'’studi de l’antiga canònica agustiniana d’Organyà. Història, cultura i llengua. Avui, seran personalitats de la història i la paleografia que ens il·lustraran a la sala de la Immaculada: Susanna Vela, L’obra de Cebrià Baraut i Obiols centrada en el bisbat d’Urgell i Andorra: el que va fer i el que falta fer; Jesús Alturo i Tània Alaix. El paper del sotsdiaca Ramon de Cabó i altres singularitats entorn dels textos medievals del bisbat d’Urgell; Joan Anton Rabella. Els primers textos de la llengua catalana: estat actual, darreres notícies i descobertes; Mn. Benigne Marquès, prèvia visita guiada per ell a l’arxiu Capitular i Diocesà d’Urgell; Breu història dels arxius del bisbat d'’rgell, Urgellensis Ecclesiae Archivia. Acabarà la jornada a mitja tarda, amb la taula rodona: La llengua escrita com a procés de construcció d’una realitat. El cas català, amb Jordi Ginebra, Joan Anton Rabella, Jesús Alturo i Tània Alaix.