Recordatori del Santuari de nostra senyora de Meritxell

Recordaré quan era jove com era el Santuari de Meritxell i les seves celebracions.

El Santuari fou construït pels volts del segle XI. Hi havia el Santuari i al costat l’ermita que comunicava amb l’església per un passadís on hi havia una sala on es venien molts records de Meritxell. S’accedia al cor (trona) amb bancs i també hi havia un harmònium, regal de la família Cintet d’Andorra.

L’església no era gaire gran, però era molt acollidora, amb els altars laterals del Roser, Santa Germana i altres. L’altar major estava separat per una reixa de ferro. En aquesta reixa els devots hi penjaven ex votos: cames, peus, braços, mans de cera, etcètera, per un vot que havien fet a la verge.

Des de l’altar major es pujava al cambril. La verge gòtica vestida (sempre l’havia conegut) estava situada al davant i al costat hi havia dos escolanets fets de guix, amb una mà portaven una plata per a les almoines i a l’altra un ciri. Al cambril també s’hi posava alguna peça de roba o un altre record. Jo hi vaig portar el vel de la primera comunió. A les parts laterals, a la vora del sostre, es podien llegir els noms de qui eren sagristà major i menor. Recordo que hi havia el nom de cal Som i l’altre de cal Puigcernal (no recordo exactament els seus noms).

El Consell General tenia una sala on feien una petita sessió del Consell: primer només hi havia els consellers majors i després tot el Consell. La verge de Meritxell era venerada per tot Andorra ja abans de ser patrona l’any 1873 i coronada l’any 1921.

Algun diumenge mossèn Ventura, que va ser capellà de Canillo durant 33 anys, hi deia missa i el mes de maig també hi havia rosari. Els nens de Canillo recitaven poesies sobre la verge i el mossèn tocava l’harmònium i es cantava “adeu verge i mare, d’Andorra regina, etc.”. Una cançó molt maca cantada per la gent de Canillo i també d’Encamp. Moltes dones hi pujaven, una de Cal Guillem cantava molt bé. També s’hi feien molts casaments, els convidats i els nuvis hi pujaven a peu. Els meus pares s’hi van casar.

El dia 8 de setembre tots els pobles hi acudien, primer a peu i després amb cotxe, perquè la carretera no fou construïda fins l’any 1962. De bon matí, un noi d’Ordino, nomenat pel mossèn, venia a peu amb altra gent portant una bandera blanca, i quan tenien a la vista Meritxell aixecaven la bandera i cantaven una salve. Encara en diuen el roc de la salve. Després de la missa amb les autoritats nacionals hi havia ballada de sardanes i les autoritats dinaven a l’ermita, on hi havia cuina i menjador. L’hostal Roc va preparar molts anys aquest dinar. A la tarda, rosari i després ball al mallador de Cal Rossell amb un parell de músics.

Els que venien de lluny es portaven el dinar, o feien coure costelles sobre una llosa al prat de Rossell (ara és un aparcament) o als voltant del poble. Els que tenien parents a Meritxell i a Prats anaven a dinar a les seves cases. A casa meva sempre érem una bona teulada, a dinar i sopar, perquè a la nit també hi havia sarau. El 1958 es va posar al cambril la verge romànica, que encara es venera avui dia.

Malauradament, l’any 1972 es va cremar l’església i es van perdre molts d’aquells costums.

Ara del Santuari vell se’n diu Meritxell Memorial. Les dues corones, la de la verge i la del nen, no es van cremar perquè la mare del mossèn se les enduia a casa per por de robatori.

La festa de Meritxell segueix ben viva avui dia i per molts anys sigui així.

Bona festa a tothom i principalment a totes les Meritxell!