Aigua de Bordonera

Quan els estols de legionaris romans arribaven a Organyà sabien, perquè alguns ja hi havien passat abans o perquè ho havien sentit dir, que hi trobarien aigua fresca i bona, de font, la que preferien tant a les ciutats com a les viles. En aquells temps, com a vila romana, Organyà ocupava els voltants de l’actual església de Santa Maria, i s’estenia, avui carrer Major avall, fins a arribar al clot on hi ha el pont de la carretera. Allà hi arribava l’aigua de la font Bordonera, per una canalització soterrada, com era el seu estil, per tal de mantenir la frescor i netedat de l’aigua fins on s’havia de fer servir. Per això se’n delien tant els qui arribaven a Organyà, fos des de la Seu, anant a collar per Ares, fos pujant d’avall, de la ciutat d’Ilerda o de la capital Tarraco. De pujada, abans passarien per Coll de Nargó i la darrera font on havien pogut sadollar la set i refer els peus a la fredor de l’aigua havia estat font d’Isot, a Gavarra. Perquè contràriament al que ens pot portar a pensar el traçat de la carretera actual, al bell mig de l’època romana, la via principal anava per dalt, evitant els estrets, tan estrets i amb les penyes dreçades a banda i banda, per on discorre el Segre. Si la gran bassa amb les aigües aquietades per la presa d’Oliana no ens impedís veure aquells fondals emmudits de de fa seixanta anys, per on tants raiers de les viles d’Organyà i de Coll de Nargó havien baixat, l’estret de la Garanta parlaria per si sol.

Si baixaven de la Seu, la gent d’aquella època romana, fossin milites fossin poble, a Organyà apagaven la set i feien net de la pols i la farfalla estacada a la roba tot baixant el Solà d’Ares. Era aigua de Bordonera, la mateixa que avui en dia dona riquesa a la vila d’Organyà. Curiosament, l’establiment romà, de caràcter eminentment agrícola, de cereals i fruiterars de fruita dolça, i de vinya, d’olivars i d’ametllers al secà, el van posar a l’indret on la terra és més dolenta, just al damunt del llavi de la terrassa fluvial, feta de grava, que encara podem veure avui en dia abans d’arribar a Organyà, sigui pujant o baixant. Bé, venint de la Seu, ara hi han posat les cobertores artificials, però teniu el tall de la terrassa fluvial al cap. L’emplaçament sobre l’indret més dolent per al conreu era costum sagrat de la cultura agrícola romana, i així podien aprofitar, més ben dit, no malgastaven un pam de terra bona per posar les cases, els corrals i els santuaris a sobre.

Han passat dos mil anys i l’aigua de Bordonera continua arribant a Organyà després de baixar pel seu propi caient gairebé tres quilòmetres. I un cop és a Organyà, aixetes de cases i fonts i horts la tenen a l’abast i segura. Però allà a l’ull de la font, com a bona emergència vauclusiana, és on fa més goig de ser. Per l’indret, ben agençat per l’Ajuntament d’Organyà, tot i ser la Bordonera en terme municipal de Coll de Nargó i sobretot per la delícia que són les ombres i del raig de la font, aquell broc de ferro emmarcat amb la paret de tosca agafada del tosquer mateix que la Bordonera ha anat creant durant mils i mils d’anys, pel cap baix tres-cents mil. A la tosca hi ha la calç dissolta per l’aigua soterrània que fa galeries des del Cap de Boumort i per tota la serra de Sant Joan.

De dia anar a Bordonera, nom que vindria a dir aigua a doll, aigua assegurada, en aquests dies d’estiu roent, és gairebé una obligació, encara que només sigui per anar a fer un glop d’aigua, o si hi voleu dinar o berenar o fer la migdiada ombrada. En marxar, agafeu-ne i cap a casa. Abans de marxar, però, llegiu en veu alta el bonic poema La veu de la font, que Francesc Espar i Tressens va escriure i que a la placa de l’arcada diu: “Jo soc la font Bordonera/ de la vila d’Organyà,/ la meva aigua és de primera:/ és la més bona que hi ha./ Beveu-ne, que és clara i pura,/ de les bones la millor./ Tot el qui en beu assegura/ que tinc tota la raó.” No us faci vergonya llegir-lo en veu alta; notareu moltes coses a dins.

I si de dia l’aigua de Bordonera ens entra pels ulls, de nit encara us penetrarà més endins. Els ulls veuran a la claror de la lluna la corrua fosca de formigues que van i venen pels carreus de tosca del portal. I la mateixa claror farà els ulls més verds i de mel. I alçant la vista al cel, entre les branques, l’estrellada que fa camí de Sant Jaume s’ajuntarà amb la música dels grills. I us semblarà que l’aigua de la font us abraça i com una cuca de llum us fa petons amb gust d’espígol..., d’aquell blau lilós, d’aquells somnis més llunyans d’aerinita que volen nocturns des de l’aigua de Bordonera cap al país de Sant Abdó i Sant Senén.