La tribuna

La Seu, la solució?

Pot encolomar-se a una ciutat veïna la resolució dels colls d’ampolla nacionals?

Creat:

Actualitzat:

Una qualificada ministra del Govern d’Andorra a qui professo respecte i amistat, davant la persistència del problema de l’habitatge i la necessitat de més i més treballadors estrangers per a engreixar la maquinària de l’activitat econòmica, ha dit recentment: “La solució és la Seu”. Segur que és una afirmació sincera. Però, és l’adequada? Pot encolomar-se a una petita ciutat de 12.500 habitants, veïna, però situada fora de la frontera, la resolució dels colls d’ampolla nacionals?

És cert que centenars de persones residents a la Seu i voltants treballen a Andorra –els anomenats fronterers– i que aquesta realitat es produeix en benefici d’ambdós territoris. Són gent del país, amb una llengua, una cultura i una escala de valors perfectament intercanviables. Ha estat així des de l’inici de l’accelerat creixement econòmic andorrà a partir dels anys cinquanta.

Ara bé, la Seu, centre de servei durant segles per als andorrans i que ha contemplat amb admiració la transformació del Principat, que ha comportat un canvi de rols en la relació respectiva, no té cap vocació d’esdevenir “ciutat dormitori”. Ja als anys 90 del segle passat les autoritats urbanístiques de la Generalitat van tallar en sec l’intent d’alguns empresaris andorrans de fer quelcom semblant a Anserall, a 2 km de la Seu, destinat als treballadors portuguesos.

La històrica ciutat pirinenca, que ha conegut un desenvolupament urbanístic equilibrat en les darreres dècades i que gaudeix d’una societat cohesionada (amb les seves virtuts i els seus defectes, és clar), no pot rebre passivament l’arribada de milers de treballadors comunitaris o extracomunitaris, la quantitat i procedència dels quals dependria de les necessitats de les empreses andorranes. La ciutat no pot, ni vol, fer-se càrrec de la sanitat, l’educació, els serveis socials, l’habitatge, etc., d’una allau de persones alienes sense arrelament ni seguretat laboral. No és aquest el model: ni està preparada, ni li convé entrar en una espiral perillosa ni ara ni en un previsible futur. Crec que es comprèn perfectament.

Hi ha, però, una sortida millor, més sòlida i més ambiciosa, si fem l’exercici de mirar més enllà, per damunt dels problemes quotidians. En la 35a Diada Andorrana organitzada per la Societat Andorrana de Ciències ara fa un any a Prada de Conflent sota el títol L’Àrea Funcional Andorra Pirineus, davant d’una nodrida assistència i en presència de significades autoritats andorranes, l’exministre d’Afers Exteriors Juli Minoves va presentar una important ponència. En ella, després de mostrar tot el seu suport a la creació de l’Àrea Funcional, va fer una proposta d’enorme interès i que ara pren tota actualitat. L’exministre va dir que per a complementar l’Àrea Funcional del Principat amb les valls pirinenques veïnes, convindria establir una Subàrea Funcional Urbana Andorra-la Seu, on s’intensifiquessin tots els vectors de col·laboració mútua: la sanitat, la universitat, la indústria, els transports, les relacions laborals, el turisme, la cultura, etc, etc. Aquests és el camí. Cal obrir el focus. Aquesta és l’aposta de futur.

Andorra i la Seu estan unides per la geografia i la història, són complementàries i es coneixen bé. No hi ha ningú que no tingui parents o amics a un cantó i l’altre de la frontera. A ambdues parts els correspon el rol de coliderar el futur àmbit funcional: el renaixement –i el reconeixement– del Pirineu com un espai de creació de riquesa, a través d’una intensa cooperació transfronterera, reconegut per França, Espanya i la Unió Europea.

tracking