Laberints

Tret de la canalla, que sembla arribar ara al món amb habilitats informàtiques congènites, com més edat més difícil sembla navegar o fer servir les funcions més senzilles dels aparells electrònics, començant pels que ja semblen haver-se fet més quotidians i estesos, aquests mòbils tan semblants a la pràctica als antics ordinadors de sobretaula i torre.

Taula de redacció, instrument de comptabilitat, central de comunicacions, sala de jocs i de lleure... tot i més, en uns centímetres quadrats. Com tota eina, però, requereix coneixements i habilitats per fer-la anar satisfactòriament. Entendre, per exemple, que la correcció d’un funcionament erroni ni es troba en el lloc més obvi.

A tall d’exemple: si no escoltes l’interlocutor que et truca, potser no trobaràs el so en el símbol acompanyat per la paraula so, si no es tracta de volum, o de tons més greus o més aguts. Per escoltar qui et parla, el més freqüent és que hagis de recórrer més a la rel: al sistema, o a un programa i si, amb sort, encertes a pitjar el dibuixet que pertoca. Si no, pobre de tu, provocaràs tal guirigall de confusions que acabaràs on potser hauries d’haver començat: en mans d’un tècnic.

Quan a Espanya –aquí el sistema financer no és compatible– els bancs van decidir suprimir taulells i finestretes en favor dels caixers automàtics, més de mig milió d’usuaris, la majoria d’edat avançada, que en diuen, van signar en favor d’una campanya perquè els retornessin l’atenció personal. I ho van aconseguir, almenys sobre el paper. En aquestes valls, on preval la banca privada, no pot ser el cas.

Però això no treu altres iniciatives, com ara les de la cònsol anterior de la capital i ara superministra, de suprimir l’aparcament gratuït durant la primera mitja hora i va limitar l’ús dels parquímetres a les targetes, contra la norma internacional que legitima per a tots els casos els pagaments amb monedes i bitllets nacionals de cada lloc. Sobta que encara no hagi rebut cap queixa el Raonador.

És un dels exemples clars de la manera –maneres– que l’afany d’estalvi, de vegades també de recaptació, es prioritza sobre el benestar, si més no sobre la facilitat de desenvolupament de les activitats més quotidianes per part de les persones, especialment les més febles, amb més dificultat per adaptar-se al que elles mateixes persisteixen a anomenar “la vida moderna”.

A més de reclamar, tant i a tants llocs on calgui, el seu dret que els (ens) facilitin l’existència, ja tan complicada per si mateixa, per enfrontar els misteris i els laberints dels sistemes informàtics, hi ha una solució infal·lible i senzilla: fer-se acompanyar per un expert assessor: nen o nena, net o nebot de pocs anys, que aquests semblen nascuts amb el nivell més alt de ciència infusa per a la manipulació d’aquestes maleïdes andròmines, salvatges com les més ferotges de les feres depredadores de selves i sabanes.

Si no és en dades properes al Nadal, o d’aniversaris, el preu d’aquests assessoraments pot ser ben assequible: un refresc, un ou de xocolata o qualsevol altra llaminadura d’aquelles que els pares els neguen habitualment.