Viatjar per enriquir-nos

S’apropen els mesos d’estiu i molts aprofitarem aquests dies per viatjar. Som uns afortunats per haver-nos tocat viure en aquesta època, en què viatjar és relativament prou accessible.

Recordo els avis explicar que la gran majoria de la seva generació pràcticament no sortia mai d’allà on vivia, essent el servei militar, o les noces, la primera oportunitat per a molts d’ells de treure el cap per algun altre lloc diferent al que estaven lligats anys i anys.

Els pares tampoc van poder viatjar gaire, tret de puntuals viatges de feina i algun extra molt de tant en tant. Els meus germans i jo hem tingut més oportunitats, encara més les meves germanes, elles són una dècada més petites i han tingut la sort d’haver viatjat més i de més jovenetes.

Tot i que molts tenim l’oportunitat d’anar fent petites escapades al llarg de l’any, en general s’acostumen a dedicar aquestes setmanes que van del juny al setembre per fer viatges més llargs o més lluny, i les xarxes socials trauran foc amb les nostres fotografies i vídeos d’allà on anem trepitjant.

Cauré ara en el tòpic de dir que viatjar obre la ment, però és que realment ho he experimentat. De jovenet vaig anar cinc cops a París, n’estava enamorat, em semblava el lloc més màgic i romàntic del món. Al cap d’uns anys vaig anar a petar a Londres i la meva admiració va abandonar la capital francesa per abraçar l’anglesa, que des de llavors intento visitar almenys un cop l’any.

En aquells moments el meu cor encara no coneixia Roma... i quan ho va fer el cap em va fer entendre que ens enamorem d’allò que en som conscients, per tant, com més viatgem, més expandim el cor, i que viatjar i veure món és un bon exercici per defugir de l’immobilisme mental.

Tastar nous sabors, conèixer, i a vegades patir, altres ritmes de viure, submergir-te en d’altres cultures per entendre que la realitat que nosaltres vivim tan sols és la nostra, però que n’hi ha moltes altres.

Aquest text que avui esteu llegint va néixer a Roma, fent un cafè contemplant el Panteó, va començar a prendre forma mentre sobrevolava les illes gregues, i l’he corregit i acabat en un cafè d’Amman, a Jordània.

Em considero un afortunat, de disposar de temps i pocs lligams que em permeten viatjar amb certa freqüència tot el que la butxaca em permet, i potser una mica més del que em puc permetre, ja que a vegades he passat algunes nits en llocs de mala mort tan sols per poder visitar aquell o aquell altre lloc.

Som uns afortunats. Això m’ho va fer entendre una noia palestina que vaig conèixer a Jordània quan va respondre a si ella havia viatjat a algun lloc. Em va dir que sí, assenyalant el seu cap amb un dit, que ella havia viatjat a molts llocs amb la imaginació. O com la Laila, que vaig conèixer a Marràqueix, una noia de ment occidental que no pot escapar del lloc on l’atzar la va portar a néixer, com tants altres.

I de cop et trobes passejant per Vietnam i veus criatures jugant descalces sense conèixer tauletes ni telèfons, i veus com gaudeixen i són felices, potser molt més del que ho són els nens occidentals, lligats a la competència de les xarxes, als trastorns alimentaris, als assetjaments escolars i als diners per comprar un cotxe, un pis, per portar la roba de temporada i moltes altres bajanades que es curen viatjant.

Sí, viatjar val diners, però com va dir l’expresident de l’Uruguai Pepe Mujica, el que estem gastant és temps de vida, no comprem les coses amb diners, sinó amb el temps de vida que utilitzem per obtenir aquells diners, quan, en canvi, la vida és l’única cosa que no podem comprar amb diners, i és miserable gastar la vida per perdre llibertat. Per tant, portant-ho cap al reduccionisme, gastar temps de vida viatjant pot ser una manera d’obtenir un petit retorn d’aquell temps que hem hagut de gastar.

Viatjar no és només penjar fotos i vídeos a les xarxes, viatjar és sentir, és commoure’s, aprendre, créixer, enriquir-nos per dins de vivències i d’experiències.

No recordo a la meva vida un sentiment tan profund de pau interior com quan vaig recórrer els últims tres quilòmetres del continent americà per una platja verge a Punta Arenas, a la Patagònia xilena. O la màgia i el neguit que sents quan sobrevoles algun lloc per primer cop, com em va passar quan vaig divisar l’Amazones, o quan vaig sobrevolar Egipte o l’Índia per primer cop. Tot allò que sempre has llegit o vist per la televisió ara ho veus des de el cel i ho sents dintre, i et remou.

Mirant els mapes a internet tot sembla molt familiar, però quan ho contemples per la finestreta d’un avió tot pren una altra dimensió i la teva ment intenta correlacionar el que tens après als mapes amb la realitat que estàs sobrevolant. No heu vist les muntanyes i valls d’Andorra des de l’avió? En els trajectes cap al nord d’Europa es veuen i encara semblen més boniques.

No us emocioneu vosaltres quan trepitgeu per primer cop algun indret? A mi em va passar en el primer viatge sol que vaig fer amb divuit anys, en baixar del tren nocturn a Chamartín. Encara recordo la sensació i tinc clavada a la ment la imatge després de més de vint-i-cinc anys. Des de llavors, cada vegada que trepitjo un lloc nou sento una emoció especial, una necessitat de caminar i explorar-ho tot, una ànsia de conèixer que s’hi amaga, trobar coses, persones, cultures, menjars diferents... m’apassiona.

Tant m’emociona que de vegades els altres en paguen les conseqüències, com la meva família, amb qui em vaig emprenyar com una mona quan vàrem anar tots a París i ells dedicaven el temps a entrar a totes les botigues de souvenirs que van trobar obertes.

També d’això n’aprens. Quan viatges sol tot és redueix al que tu vols fer i quan ho vols fer, però viatjar amb més persones significa cedir, balancejar els teus interessos amb els dels altres, un bon exercici per als temps que corren avui en dia.

Que tingueu uns bonics viatges.