Francisco Franco i Augusto Pinochet (I)

Nord d’Àfrica, 17 de juliol de 1936. L’exèrcit espanyol destacat a les colònies africanes, encapçalat pel general Franco, s’aixeca contra el govern de la República. L’endemà, 18 de juliol, la majoria dels sublevats passen a la península, on una part dels militars s’adhereixen al cop. L’exèrcit queda partit i comença una guerra civil que durarà gairebé tres anys.

Burgos, 1 d’abril de 1939. “En el dia de hoy”... El comunicat del bàndol franquista declara el final de la guerra amb la victòria sobre l’exèrcit republicà. Comença un llarg període de repressió que, amb diferent intensitat, durarà fins a la mort de Franco el novembre de 1975. Els anys quaranta i cinquanta estan realment tacats de sang. Afusellaments, judicis sumaríssims sense cap garantia judicial per als acusats, tortures, empresonaments... I l’exili. Vides trencades per l’exili exterior i vides castrades per l’exili interior.

Pels volts dels anys 1959-1960, l’especial conjuntura política internacional facilita una acceptació del règim franquista per part de les democràcies occidentals. La repressió continua, però baixa de to. Però els guanyadors de la guerra civil continuen actuant en tots els sentits com a guanyadors. I ho faran, com a mínim, fins a la mort del dictador.

Santiago, Xile, 11 de setembre de 1973. Les quatre branques de les forces armades xilenes s’aixequen contra el govern de la Unidad Popular presidit per Salvador Allende. És un cop d’Estat fulminant. El vespre del mateix dia 11 tot Xile queda sota el control dels militars sublevats. Allende i la seva guàrdia personal han mort i els pocs quadres militars opositors han hagut de fugir del país o han estat empresonats. Comença un període de repressió, d’assassinats i amb les presons plenes d’opositors civils que seran eliminats o torturats.

Santiago, 8 d’agost de 1980. Quan la junta militar xilena porta ja set anys de control absolut del país, s’aprova una nova Constitució per àmplia majoria popular, com acostuma a passar en les dictadures. Però aquesta Constitució té una escletxa, una esperança per als opositors a Pinochet. La nova redacció estableix que la junta militar continuarà durant vuit anys més. Punt. Però que l’octubre de 1988 es presentarà a votació del poble xilè la continuïtat o no de la junta. Si guanya el sí, vuit anys més de junta. Si guanya el no, la junta assumirà unes funcions provisionals durant un any i a final de 1989 hi haurà eleccions lliures amb tots els partits representats.

Xile, 5 d’octubre de 1988. En el referèndum establert per la Constitució de 1980, el sí a la continuïtat de la junta obté un 44% dels vots i el no un 56%, aproximadament.

Xile, 14 de desembre de 1989. Eleccions democràtiques amb la participació de tots els partits. Guanya la Concertación, una agrupació de partits contraris a la junta militar, que van des de la Democràcia Cristiana fins als partits comunistes i marxistes. Patricio Aylwin és elegit president del nou govern democràtic.

Si aquesta cronologia política de l’evolució de la dictadura xilena l’apliquéssim a Espanya sobre el període franquista 1939-1975, resultaria que set anys després d’acabada la guerra civil, el 1946, Franco hauria d’haver presentat una Constitució que implicaria el manteniment del seu règim vuit anys més, fins al 1954, i si hagués perdut en aquesta data un suposat referèndum sobre la seva continuïtat hauria governat provisionalment un any més fins a unes eleccions lliures el 1955. Recordem que Franco va governar fins que va morir 20 anys més tard, el 1975. I va morir al llit, per cert.

Però al marge de la durada de les dues dictadures i amb tots els respectes pels xilens que van haver de patir la de Pinochet, no hi ha cap dubte entre els analistes que la dictadura franquista va ser molt més dura, agressiva, violenta i asfixiant que la xilena. I això que la junta militar xilena no es va quedar curta en la violació dels drets humans.

Per això pot sorprendre el fet que si avui féssim una enquesta entre el públic de qualsevol edat, el resultat seria altament favorable a considerar Pinochet més assassí que Franco. En l’article següent intentarem esbrinar les raons d’aquesta malformació històrica.