El fred d'aquella Andorra eterna

Sortim de la preestrena de la pel·lícula El fred que crema i ens trobem la nit amb la neu i el fred a la cara. No mirem pas les altes torres perquè no fan cap goig. Tenim el cap encara rondant per l’Andorra de començament dels anys quaranta. Dècada dels quaranta del segle XX, és clar. La Segona Guerra Mundial fueteja mig Europa i les Valls d’Andorra són un dels corredors per treure famílies jueves de la barbàrie i passar-les cap a Espanya. Anglaterra té a Barcelona un cap de pont dels seus sempre eficaços –encara avui en dia– serveis d’intel·ligència. Ciutadans alemanys i polonesos encalçats perquè són jueus fugen ajudats per les xarxes d’evasió. Els que són portats fins a Andorra arriben a peu i poden mig respirar, perquè el respirar del tot en una situació de vida o mort, el respirar es trasbalsa, com queden trasbalsades les seves vides, que ja no tornaran a ser el mateix.

La pel·lícula, diguem-ho d’una altra manera, El fred que crema, ens ha agradat molt. Ens ressonen al cap, al pensament, els trets al cap, a l’esquena, a la cara, al pit, de l’oficial nazi, agressiu com un dòberman quan mossega, boig d’ira i de maldat. És dur, són dures les escenes on maten passadors descoberts vetllant la nit a la cabana gran del Castellar. I la del pobre jueu a qui el metge ha amputat la cama quan potser no calia que l’hi tallés. El metge, curiosament amb evident accent estranger, que portarà el seu trofeu, “carn fresca” en diu, a la taula de l’oficial nazi i li dirà on amaguen el jueu de la cama tallada. Aquest, al cap de poca estona, serà executat sense pietat. Va tenir la mala sort de fer-se un estrip fondo a la cama entrant per la muntanya, amb tres pams de neu d’aquella tan traïdora quan has de passar pel bosc en ple hivern. Una branca d’un pi negre caigut, que queda amagada sota la neu i quan se t’hi enfonsa el peu i hi dones de costat, és com si un ganivet t’obrís de baix a dalt el panxell de la cama, gairebé fins a genoll. Si quan una petita burxa seca de boix ja et fa veure les estrelles quan hi fregues anant al dret per la solana, la sentida del pobre jueu havia de ser terrible, per perdre el coneixement, si no fos que el fred de la neu, que crema, li va servir d’anestèsia. És un dels primers moments dramàtics de la pel·lícula i hi entrem de ple, ens hi arrossega, ens enganxa de seguit fins al final. Això és degut a la bona mà del director, Santi Trullenque, de l’ull fotogràfic d’Àlex Sans, de la música de Francesc Gener, de l’alè artístic d’Albert Arribas Forcada i del muntatge de Marc Vendrell. L’enhorabona perquè han fet un treball tècnic excel·lent, amb el qual els actors i actrius han pogut posar-se a la pell dels personatges amb tota naturalitat. Citem només dos noms que donen cara a la Sara i a l’Antoni, la parella andorrana de la pel·lícula que amagarà al cap de casa la família jueva: Greta Fernández i Roger Casamajor. Tornarem al cinema a veure-la, segur.

En arribar a casa el pensament vol veure imatges d’aquella Andorra de fa vuitanta anys. Obert l’ordinador, cap a mirar els arxius en línia de l’Arxiu Nacional d’Andorra, amb fotografies fetes per uns ulls que van poder veure l’Andorra tal com era abans de començar a omplir-se de cases i de més cases, abans d’obrir carrers cap aquí i cap allà. Els ulls del Joaquim Riba, del Guillem de Plandolit, del Josep Alsina, del Narcís Casal, del Francesc Pantebre, del Werner Lengemann, del Fèlix Peig i altres que, com el Josep i el Valentí Claverol o el Joan Burgués, van saber notar el fred i la llum de la neu abrigant els hiverns d’Andorra i la claror neta de les primaveres, dels estius i de les tardors, preservant-la per sempre amb les seves fotografies que podem contemplar en els nostres dies. Van preservar aquell moment, aquell fet, aquell dia a dia que era igual però diferent, aquella rutina coneguda però viscuda vivament, amb plenitud.

Tancat l’ordinador, encara una última ullada a la vella Andorra abans que se’ns acluquin els ulls. Els Reis van portar el llibre de fotografies editat per Reig Fundació: Julià Reig Roqueta, a les quals un dia dedicarem una llarga semblança. A fora la neu ens fa veure l’hivern que ja era hora que arribés. A casa, l’escalfor. A fora, el fred. El fred cru que a vegades ens glaça el cor.