Magna

Dimarts passat, dia 18, es va celebrar la festa que rep aquest nom des que, ja fa anys, el Govern va aplicar aquest adjectiu a la gent gran i també beneficis que, en concordança, atorga la “carta magna”, com ara el transport públic gratuït.

Pocs més de quatre-cents cinquanta padrines i padrins que van arribar a temps per a la inscripció, després d’assistir –o no– a la missa habitual al santuari de Meritxell, van gaudir d’un molt bon dinar a preu simbòlic, amb la companyia del cap de Govern, ministres de Salut i Benestar Social, síndica, cònsols, candidats anunciats i anunciades per als propers comicis...

Potser no calia que Xavier Espot convidés els reunits de les generacions grans a romandre actius, si cal jutjar pel dinamisme que molts i moltes, si no la majoria, van demostrar pocs minuts després, ballant amb agilitat admirablement conservada.

La Festa, com la Fira d’Andorra la Vella, és l’oportunitat de retrobar-se veïnes i veïns de parròquies diferents que potser no s’havien vist des de l’any anterior, en aquest cas dels que han entrat ja en l’edat “magna”.

L’interès i l’alegria amb què es veien concórrer els representants de la generació potser venia accentuada per a manca –tant de bo sigui definitiva– de les limitacions imposades fins no fa gaire per prudent protecció contra la pandèmia.

Compartir taula amb les autoritats permetia conèixer de primera mà algunes previsions de calendari per al curs polític: com ara que, en opinió de la presidenta de la cambra, la convocatòria dels comicis, que acostuma a ser un cop aprovats els següents pressupostos generals, no seria per abans, o una mica abans, de la primavera, perquè amb els tràmits previs necessaris els comptes no estaran enllestits fins al gener avançat i serà a partir d’aleshores que el responsable de l’executiu actual decideixi la data, respectant els terminis marcats per la llei.

Al costat, el titular de Salut ratificava allò que el Diari havia avançat feia uns dies: que la grip que ve s’espera forta i per això és molt convenient vacunar-se, especialment la “gent magna” i altres col·lectius per responsabilitat social, com ara els professionals de la salut i els cossos especials, els docents... A padrines i padrins no els cal recepta i l’únic que han de fer és demanar i obtenir hora per la visita i l’administració al Centre d’assistència primària corresponent.

Digueu-li deformació professional de tants anys, tot i la jubilació, digueu-li pura tafaneria, però resultava impossible resistir la temptació de demanar, de qui podia respondre directament i amb certesa, el que la majoria dels ciutadans, i especialment dels nacionals, voldria saber com més aviat millor, per començar a barrinar una alternativa entre les que ja s’han anunciat i s’aniran anunciant.

Amb una abstenció ciutadana que va creixent –com gairebé arreu al món anomenat occidental o democràtic– acostumen a ser els membres de les generacions més grans els més assidus a les urnes, sigui per la realitat assumida de la dita que si tu no votes d’altres ho faran per tu, sigui pel costum adquirit de la participació.

I aquesta consciència de la proximitat de la cita es notava, i molt, al cafè d’aquell dinar, quan càrrecs públics i polítics en general van començar a saludar i xerrar amb els coneguts i conegudes assistents –breument i potser sense demanar el vot explícitament, que no hauria semblat correcte, encara– taula per taula, com a probable entrenament amb vista al “casa per casa”, que encara es manté, tot i que minvant per la raó òbvia de creixement dels censos.