La tribuna
El Mirador del país: adeu Madame Aparicio
Carme Travesset Travesset va tancar el seu camí de vida el mes d’agost
La història es troba davant la fragilitat de la memòria que impacta directament la d’un poble i la d’un país. La grandesa de la vulnerabilitat de la memòria atorga un repte per a cadascú: un deure per a alguns, una obligació per a d’altres.
La memòria representa un procés àgil permetent a l’individu integrar algunes dades durant un període de temps determinat, en funció de l’ús i de les necessitats que en tingui. Entre la memòria de treball (retenir la informació a curt termini), la memòria a llarg termini (emmagatzemar-se la informació després d’haver estat analitzada i organitzada), la memòria semàntica (l’autoconeixement), la memòria procedimental (els automatismes de la vida quotidiana) i la memòria perceptiva (vinculada als sentits, recordar-se de les persones), el conjunt es revela molt ric.
Carme Travesset Travesset (1925-2022) va tancar el seu camí de vida aquest mes d’agost però la seva memòria continua sent present. El 21 de juny passat, havia complert 97 anys. Coneguda sota el nom de Madame Aparicio, cognom del seu marit, va ser mestra a l’escola francesa. Laurediana de naixement però escaldenca d’adopció va estar quatre anys a l’escola d’Encamp i a Escaldes-Engordany fins a la jubilació. Durant la seva carrera va dirigir la Peletera a Escaldes. Quaranta anys a prop de la població escaldenca, amb la qual va teixir lligams molt forts. Una relació tan forta que va obtenir la confiança del poble a les primeres eleccions comunals obertes a les dones l’any 1973. Fou la primera dona elegida a Andorra i més concretament a la zona pionera del territori, Escaldes-Engordany que era quart. Aquest marc fa part del coneixement comú però la seva trajectòria va fer d’ella una dona compromesa.
Carme Travesset coneixia de primera mà la complexitat de ser cabalera a Andorra en una època en què no se’ls atorgava el dret de transmetre la nacionalitat al marit, per exemple. Avui en dia aquest aspecte pot semblar sense conseqüències directes però aquest fet va tenir impactes importants en el destí de moltes generacions en les valls.
La realitat fa que participar a la igualtat de drets amb el vot de les dones no va ser per interès personal però més aviat com a responsabilitat col·lectiva. El seu tiet, que era taxista a la Seu d’Urgell, va ensenyar-li a conduir. El 1948, un enginyer de Fhasa va examinar-la. Fou una avançada al seu temps essent la primera dona a tenir el carnet de conduir. Durant les reunions pel dret de vot, és amb el seu cotxe que anava a recollir alguns participants. Anava fins a Canillo perquè Madame Pla, de certa edat en aquell moment, pogués participar-hi.
La realitat fa que conduir un cotxe fos un mitjà d’emancipació, un primer pas per estendre l’esfera privada cap a l’exterior. Aquesta mobilitat va constituir un avanç simbòlic cap a l’àmbit polític, pel trencament d’un vincle físic amb la llar familiar. A més, en un territori muntanyenc amb un clima rigorós i sense infraestructures adequades com les d’avui, els desplaçaments es feien amb precaució.
La realitat fa que a l’hora d’entrar en política, una forma de consens feia que per l’estatut de mestra li pertoqués d’omplir la funció de secretària. Les reunions no eren públiques, només els elegits podien assistir-hi. Fou una tasca que va acceptar amb tota normalitat.
Carme Travesset va estar al quart d’Escaldes en un període de la història on la reglamentació administrativa començava. En les seves atribucions, tenia càrrec dels agents de circulació. Es pot considerar que el primer reglament dels agents de circulació amb tota la logística estructural del dia a dia el va portar una dona. La preparació del reglament va requerir un rigor de treball afí de vetllar per la igualtat de tractament entre tots els agents (horaris i dies festius).
La història de Madame Aparicio permet entendre el compromís d’una de les pioneres en política. Treballar pel país sense cobrar i sense comptar el seu temps. Un altre temps, una altra ambició de país i una altra Andorra que ningú ha d’oblidar. Els paràmetres espai-temporals ja no són els mateixos. No obstant això, els valors intrínsecs es mantenen. La nova generació ha de recordar sempre que els homes i les dones que han contribuït a fer l’Andorra d’avui han superat molts obstacles.
Donat el vincle molt fort amb l’escola francesa, aquestes paraules inspirades de la cançó d’Hugues Auffray tenen simbòlicament tot el seu sentit: “Adieu Madame la professeure. On ne vous oubliera jamais.”