La tribuna
Quina Andorra ens quedarà?
És urgent repensar i definir el nostre model de territori per preservar l’entorn
Enfilo el camí que puja de Sant Julià a Terra Bogada. A la meva dreta hi queda la vall del riu de Llumeneres i els seus horts. Un paisatge parcel·lat per hortets i prats que encara avui es treballa. La perspectiva de l’alçada fa que aquells qui caven la terra semblin formiguetes. És justament aquí on la majoria comunal anhela i planeja, des de fa més d’una dècada, desenvolupar-hi un pla especial per urbanitzar la vall.
Segueixo pujant creuant els pobles de Nagol i Certés en direcció Pica Romana. Aixeco el cap novament i mirant en direcció la Rabassa hi veig la Plana del banc, on hi ha Naturland. Aquí s’hi intueix el recorregut serpentejant del Tobotronc. És en aquest altre punt on hi ha d’anar a parar el nou abocador de 400.000 metres cúbics de terres provinents de les excavacions de les construccions del país.
Arribo finalment a la collada de Pica Romana. Des del cap d’un roc s’observa la zona meridional i central d’Andorra. Veig com, en pocs anys, el fons de vall de Sant Julià se sumarà a la conurbació d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. A més, si el transcurs dels fets no ho hagués evitat, davant meu hi hauria un telefèric que pujaria fins al cim del Carroi. Cap a Escaldes, malgrat que no les veig, hi sé les torres del clot d’Emprivat.
És en aquest context que em sorgeix la pregunta que encapçala el text: quina Andorra ens quedarà?
La meva humil opinió és que si no hi fem res i mantenim la inèrcia actual de fam constructiva, d’afany de guany curtterminista que la caracteritza, en quedarà ben poca. Cada cop ocuparem més entorn natural amb atraccions, urbanitzacions i grans construccions, corrent el risc de tensionar els nostres recursos naturals. Al mateix temps, desapareixeran els espais de trobada que han teixit els llaços de la nostra comunitat i tindrem cada cop més dificultat per desplaçar-nos dins el país. A més, aquest ritme ens porta associats greus costos socials i accelera el creixement de desigualtats, sobretot en matèria d’accés a l’habitatge.
Per tant, la conclusió és prou evident; davant d’aquest escenari catastrofista cal canviar de paradigma, hem d’adaptar el ritme de desenvolupament i de creixement a la dimensió d’Andorra, no a la inversa.
En matèria urbanística, ens urgeix supeditar els plans d’ordenació a les capacitats de càrrega demogràfica del territori. L’estudi Piragua, que avalua la disponibilitat dels recursos hídrics dels Pirineus en un context de canvi climàtic, posa de manifest que amb el ritme actual de creixement l’any 2050 no tindrem l’aigua suficient per cobrir les nostres necessitats. Al mateix temps, caldrà canviar l’enfocament per entendre l’urbanisme com una eina de salut i benestar públic, en lloc d’un recurs merament econòmic.
Si parlem de mobilitat, és imprescindible integrar el càlcul de càrrega de vehicles de les vies urbanes i interurbanes abans de seguir promovent un sistema d’alta densitat i de noves urbanitzacions disgregades. Com a exemple i en clau laurediana, l’encreuament de l’antiga plaça Laurèdia és un dels punts negres pel que fa a saturació viària, per l’alt creixement demogràfic que han experimentat els quarts d’Auvinyà, d’Aixirivall i de Nagol. Al mateix temps, cal emprendre accions decidides si apareixen noves alternatives de mobilitat que es demostrin més sostenibles.
Tot i que l’ordenament urbanístic és competència de cada comú, necessitem establir uns criteris d’harmonització constructiva en clau de país per tal de frenar la degradació paisatgística d’aquest model de desenvolupament econòmic i preservar els entorns amb alt valor natural.
En matèria turística, els nostres avantpassats van saber crear un model atractiu vinculant el desnivell de les nostres muntanyes a l’esquí, al comerç i al paisatge. Certament, aquest escenari ens ha dut prosperitat i riquesa durant molts anys, però cal replantejar-lo per fer que sigui sostenible i perdurable en el temps. Hem entrat en una espiral perversa en la qual els comuns ens fem la competència els uns als altres amb la instal·lació de grans i costosos ginys al medi natural per acabar desplaçant els visitants d’una parròquia a una altra.
Estem promovent un model quantitatiu i de massificació. Essent el nostre entorn el bé més preuat i al mateix temps apreciat pel turista, cal crear una àmplia xarxa de gestió d’espais protegits que posin en valor les nostres muntanyes i en permetin la pervivència.
És ineludible, quan parlem de turisme, pensar també quin impacte té aquest model sobre la qualitat de vida dels que residim a Andorra. La saturació dels serveis, de les vies de comunicació i la degradació de l’entorn natural també redueix el nostre benestar.
És en aquest context que Concòrdia vol proposar un debat estructural conjunt serè, ampli i tècnic per tal que l’equilibri entre el benestar dels habitants d’Andorra, la protecció del territori i el desenvolupament econòmic deixi de ser una quimera i passem el relleu d’un país millor a les properes generacions.
* Cerni Cairat, Impulsor de Concòrdia