La tribuna

Una princesa índia

L’Oest, malgrat aparicions estel·lars femenines, era cosa d’homes

Creat:

Actualitzat:

Sembla que ciutadans dels Estats Units, en moments d’endormiscar-se després de veure un llargmetratge de falsa melangia, sospiraven llàgrimes de llum, i en aquell somni assistien a una vida distinta. Els seus cervells engegaven la ruta vers praderies fantasmals, se submergien en records de certa versemblança, i enllà d’avis i besavis, on la línia de la família començava a omplir-se de llacunes de noms, al·lucinaven un ahir i una nissaga. Per què no podria un senador de Milwaukee disposar d’una avantpassada índia? Per quina raó l’obrer d’una cadena de muntatge de Detroit no procediria d’una princesa indígena? Curiosament, el parentiu llunyà no era mai un home, un d’aquells bàrbars que a lloms de resplendents cavalls assotaven els colons vinguts de qui sap quines terres esquerpes. No: la idea de l’arrel sobre el nou territori era sempre una dona: una princesa, una Pocahontas amb el vernís de Disney.

Sobre aquest fantasma, se’n superposava un altre: l’existència de nenes, de noies i de dones raptades per algunes tribus, i obligades a conviure per sempre amb els seus captors. Açò no era una fantasia, per descomptat, i ho demostren les diverses narracions –sens dubte, més d’una convenientment ficcionalitzada– de dones que a la fi aconseguiren fugir o ser rescatades, i escrigueren o feren escriure les aventures viscudes a l’altre costat de la frontera, les quals assolien públic i reedicions, des del segle XVII…; suposo, d’igual forma, que s’estalviaven les parts de major escàndol per a la puritana societat d’aquella Amèrica profunda. Aquest pudor influiria que el tema no fos tractat en demesia en el cine, tot i que la possibilitat d’un segrest, amb les violències inherents de tota mena, esdevindria un tòpic de transmissió oral, i espantaria colones joves i madures en nits d’estranyes sonoritats in the wilderness…

El que sí que ens ha transmès la literatura i el cine és la imatge de l’heroïna blanca, qui s’aixeca davant les hordes d’indis salvatges per a salvar el fragment de civilització que representa. Ja les dues primeres novel·les del més famós dels escriptors de l’Oest, Zane Grey (1872-1939), Betty Zane (1903) i Spirit of the Border (1906), traduïdes en llengua espanyola –atenció– com La heroína de Fort Henry i El espíritu de la frontera, en ser publicades per l’editorial barcelonesa Juventud (1929 i 1968, respectivament), excel·lien per la presència en primer pla d’una dona –una avantpassada de l’escriptor d’Ohio– la qual, però, no era índia… Aquesta imatge de la dona poderosa, entre venjadora, femme fatale i mite eròtic també se’ns ha inoculat des de la literatura, el cine o el videojoc…, pensem en Johnny Guitar (Nicholas Ray, 1954) o en Tomb Raider (un western entre virus…).

L’Oest, malgrat aparicions estel·lars femenines, era cosa d’homes, fossin de regiments de cavalleria o de nacions indígenes que defensaven, moltes d’elles sense saber-ho, les seves terres, els seus costums i les seves llengües. I el mite era esbargit per homes i també per dones, com l’esposa del famós general Custer, Elizabeth Bacon Custer (1842-1933), autora de Boots and Saddles (Botes i selles de muntar, 1913), memòries de la vida a Dakota amb el seu marit. D’altra banda, autors com ara Francis Bret Harle (1836-1902), Eugene Manlove Rhodes (1869-1934) o James B. Hendryx (1880-1963) van donar a la literatura de l’Oest nord-americana obres i personatges emblemàtics (cal no oblidar un precedent com Washington Irving (1783-1859), les aportacions de Jack London (1876-1916) o la degradació empresarial de Buffalo Bill (1846-1917)).

Tanmateix, la literatura autòctona nord-americana no es va conèixer ni pràcticament va ser creada fins al segle XX, si n’excloem les mistificacions romàntiques de textos manipulats per tal que la idea del bon salvatge, quan estava ja completament anorreat, visqués com a nou fantasma, aquesta vegada sense paüres nocturnes per als nouvinguts. Així, la famosa Carta del cap indi Seattle (mort el 1866) era més un objecte de consum de turmentades ments blanques, que l’intent de penetrar en l’essència de cultures tan desconegudes com destruïdes i menystingudes.

No seria fins a molt de temps després quan els escriptors de diverses nacions índies, i sobretot escriptores, començaren el camí de la literatura, malauradament no en les llengües pròpies, sinó en anglès. Així, entre moltes altres, convé destacar poetes com Cheryl Savageau (1950), d’ascendència abenaki, de la qual vaig traduir uns poemes al català a les acaballes de la passada centúria; o la impactant veu de Joy Harjo (1951), d’ascendència muscogee creek, de la qual l’editorial valenciana Lletra Impresa ha publicat el llibre de memòries Crazy Brave. Una dona valenta, en traducció de l’assagista Lourdes Toledo.

Fa un parell de dècades, un artista caribeny em comentava amb ràbia i admiració: “Per als blancs, una sola gota de sang no blanca et converteix en no-blanc; per a les nacions índies, basta una gota de sang índia, per més llunyana que estigui, perquè et considerin indi.” Nosaltres, els europeus, no podem somniar una princesa índia entre les nostres avantpassades, però, almenys, tard i en llengua aliena, se’ns dona la llibertat de llegir les seves descendents, les hereves d’un genocidi, la veu d’una supervivència que, a alguns, encara els molesta.

tracking