Massa cotxes

Fa unes setmanes llegia en aquest mateix mitjà d’informació l’article del company Gregori Gutiérrez sobre el trànsit de cotxes. L’articulista feia referència al caos circulatori que pateix Andorra, sobretot els caps de setmana d’hivern.

Estic plenament d’acord amb tot el que deia i fins i tot aniria més enllà, afegint que el trànsit dens és una constant durant tota la setmana.

Agafar el cotxe per pujar de Sant Julià a les parròquies centrals o travessar-les per anar més amunt és tota una odissea, cal ser previsor, sortir amb temps i no anar gaire estressat o nerviós.

Molts paràmetres entren en joc a l’hora de tenir un trajecte planer i sense entrebancs.

Els fenòmens meteorològics en són un. Si plou, ja hem begut oli, i si neva, ja us ho podeu imaginar…

L’altre aspecte a tenir en compte són les hores punta d’entrada i sortida de les feines així com de les escoles, tot això amanit per un reguitzell d’obres sembrades pel camí.

Un altre paràmetre, gens negligible, les topades o incidents freqüents entre vehicles, conductors agressius, despistats, lents, poc respectuosos amb els passos de vianants i un llarg etcètera.

Tot això mencionat no facilita la fluïdesa del trànsit, però a més a més, i ara segurament els venedors de cotxes possiblement se m’enfadaran, penso que el parc automobilístic ja ha arribat a un punt de saturació màxima. Un punt de no retorn.

Andorra i els seus 468 quilòmetres quadrats no es poden estirar com un xiclet. Què hi podem fer, doncs?

Personalment, ja fa temps que em ronda pel cap vendre’m el cotxe i adoptar una bicicleta o patinet elèctric, però em sembla que perillaria la meva integritat física. El millor seria, per desfer-me del vehicle, una herència anticipada al meu fill, que recent complerts el 18 anys només somia tenir vehicle propi. Això, però, és un peix que es mossega la cua.

Què queda, doncs?

Em fa l’efecte que els transports en comú són l’única solució per poder respirar millor tant pel que fa a descongestió del trànsit com d’emissions de diòxid de carboni, i per la salut mental i física de tots plegats.

Un transport eficient, és a dir, puntual, de pas freqüent, d’accés a tots els quarts, i sobretot un mitjà que ens pugui connectar també cap a l’exterior via França i Espanya. D’aquesta manera segurament podrem anar oblidant el cotxe, però tot això com sempre implicarà inversions en l’àmbit governamental i, en el ciutadà, seriosos canvis d’hàbits.

La pregunta final és: ho volem?